11-S. Preludi de dues guerres

L’11-S va resultar una tragèdia, per la mort de 3.000 ciutadans i la misèria que va irradiar, però abans que res va ser un acte de guerra intencionat, brutal i cruel que va suposar adonar-nos que el món havia canviat en un instant. Dues dècades després, amb la guerra contra el terror (l’Iraq i l’Afganistan) mitjançant i un cost de 8 bilions de dòlars i 900.000 vides, es continua posant en qüestió l’explicació «oficial» del que va passar aquell matí serè, quan els terroristes van estavellar dos avions de passatgers contra el World Trade Center i un tercer avió contra el Pentàgon. Queda l’aclaparadora evidència que la gent va veure in situ com es cremava l’acer, cosa que només és possible amb la termita, va escoltar l’esclat de les explosions i l’ensorrament en caiguda lliure dels edificis. Només un ignorant de la física i la química, es creuria la història oficial. Així que hi ha raons fundades per les quals l’opinió informada continua exigint proves que encara no s’han fet públiques en la seva totalitat. En definitiva, s’accepta la història oficial i no es toleren les preguntes. Richard Clark, president del Grup de Seguretat Antiterrorista, sota el mandat de George W. Bush, al seu llibre ‘Contra tots els enemics’ ofereix un testimoni esclaridor de les intencions, al confessar que durant l’estiu del 2001 va mirar de cridar l’atenció –sense cap èxit– d’algú a l’administració republicana. Aquesta anomalia pot ajudar a entendre l’escepticisme que perdura 20 anys després. Un dia després de l’atac, el 12 de setembre del 2001, Clark va presenciar el moment que Donald Rumsfeld (secretari de Defensa amb George Bush i anteriorment amb Gerald Ford), partidari d’una estratègia militar sense concessions, va dir: «No hi ha bons objectius a l’Afganistan. Hauríem d’envair l’Iraq». Dit i fet. Els qui no havien volgut prendre’s seriosament les alarmes, van tardar un quart d’hora a començar a explotar els atemptats en el seu propi benefici, arruïnant així les simpaties amb què Bush comptava immediatament després del terrible atemptat. Podria haver colpejat l’enemic amb atacs aeris i el món, commocionat, no hauria posat objeccions, però va haver d’escoltar els que estaven ofuscats amb les guerres a l’Orient Mitjà. I amb això, va arribar la resposta militar, començant amb l’atac als campaments d’Al-Qaida a l’Afganistan i la persecució de Bin Laden, fins a la seva captura nou anys després de l’11-S. Haver-se quedat al vesper afganès després de caçar Bin Laden va ser una malaptesa i un malbaratament sense sentit. Però per infausta que hagi resultat la guerra de l’Afganistan, retirada inclosa, la de l’Iraq va resultar encara més atziaga, per la fabricació d’un pretext fals: les armes de destrucció massiva, que no existien, però que l’Administració republicana va afirmar repetidament haver trobat. Després dels murs de la classificació i el privilegi dels governs per ocultar errors i malifetes, la veritat mor en la foscor quan les mentides prevalen. I aquesta va ser una falsedat cuinada pel bel·licós VP nord-americà, que el recolzava en una argúcia, la que els terroristes d’Al-Qaida treballaven mà a mà amb Saddam Hussein. ¿Qui amb seny ataca un país per venjar-se de l’11-S quan sap que aquest país no va tenir-hi res a veure? El cert és que les agències d’intel·ligència van fallar, igual com han fracassat a l’Afganistan. En el cas de l’11-S, hi havia informació disponible que alguna cosa podria passar, però no es va utilitzar per advertir, protegir o impedir l’esfereïdor atemptat. Ara s’està desclassificant informació que podria resultar enutjosa per als saudites i per al govern dels Estats Units. El problema que sempre hem tingut amb l’11-S ha sigut el fet que gairebé tots els actors eren saudites. La invasió de l’Afganistan tenia com a objectiu atrapar Ossama bin Laden, perquè es creia que l’allotjaven a «la tomba dels imperis». Al final el van trobar amagat al Pakistan. Curiosament, Ossama era egipci i la seva família, molt rica, estava ben connectada amb la família reial saudita. La ignorància és guarible i l’estupidesa és per sempre. Ningú es va molestar a investigar els estudiants pilots que no estaven interessats a aterrar (15 dels 19 «aviadors» i atacants de l’11-S eren saudites), fet que resulta inaudit perquè ningú que aprèn a volar es nega a prendre la lliçó d’aterratge. Després de l’atac, cap vol va sortir dels EUA excepte els que portaven tots els funcionaris saudites de l’ambaixada saudita i les seves famílies. El salvatge atemptat va servir com a excusa per a la reacció militar: envair l’Iraq i l’Afganistan. El país va quedar atrapat entre les dues torres de la catàstrofe i la conspiració. I allà segueix. Incrèdul i més dividit si és possible.

El més llegit