És inútil fer pronòstics polítics

Ningú sap res, tot i que ho simuli, ni pot assegurar com serà el món polític, global o local, d’aquí a dos o tres anys. Fins i tot en menys temps. La recent lliçó de l’Afganistan, on es preveia la victòria dels talibans en tres mesos i van entrar a Kabul en tres dies, ha polvoritzat els terminis de previsió. El món gira embogit, oferint sorpreses impensables. El que avui es dona com a garantit podria evaporar-se immediatament. Posem alguns exemples. No és impossible que pugui quedar fora del poder el francès Emmanuel Macron, que es dona per imbatible avui; o reelegir-se Donald Trump, que es dona per condemnat fiscalment; fins i tot podria desacreditar-se el gran Mario Draghi, sens dubte molt consolidat i que és venerat com la gran esperança italiana davant el desgovern; o no és descartable que Pedro Sánchez perdi la presidència en les pròximes eleccions, fins i tot havent aconseguit l’ajuda europea més gran que Espanya va tenir en la seva història i la seva oportunitat més gran de refundar el model productiu; o el més impensable: no descartin que a la República Dominicana facin les paus de mala gana els expresidents i examics Danilo Medina i Leonel Fernández; a saber, el PLD, un partit ara sense candidat, aliant-se amb un candidat sense partit. «Compte amb Leonel, no el donin per amortitzat», ens adverteixen. La política és tan veloç que ara un mes cal considerar-lo com a mitjà termini, un any és llarg termini i tres s’assemblen a la mateixa eternitat. Definir el moment que estem vivint també exigeix rigor. Hi ha números relativament positius d’ocupació i inversió que a Espanya fan pensar que estem en una recuperació de l’economia; però no perdem de vista l’anàlisi de Jordi Sevilla, exministre de Zapatero: al seu parer encara no hi ha «recuperació econòmica» sinó «recuperació de mitjanes econòmiques» anteriors al 2019. I només a partir d’allà, estima, podrem començar a parlar de recuperació. Si s’aplica aquesta finor analítica a altres realitats geogràfiques, no pot estar tranquil ningú. I menys tirar coets d’autosatisfacció com alguns mandataris fan. Vaig comentar a la República Dominicana fa uns dies, després d’haver parlat amb influents directors de mitjans i amb nombrosos professionals i polítics, que era previsible la reelecció presidencial en tres anys del president Luis Abinader, que comença ara el seu segon any de mandat. Moltes persones ho comparteixen però un exministre em va replicar amb aquesta anàlisi: «Els diners que manejaran a Europa pels fons de recuperació, salvant les distàncies en els seus volums i característiques, són el que a Amèrica signifiquen les remeses dels emigrants. Com que més d’un milió de dominicans rebien subsidis de Biden per la crisi de la Covid i feien arribar una part a les seves famílies aquí, quan es tallin les ajudes, aquest mateix mes fins i tot, cauran les remeses i el panorama s’enfosquirà». Val el mateix per a Hondures, que va aportar 750.000 ciutadans als Estats Units, o per al milió i mig de colombians residents allà; i així successivament país per país. Estem tan connectats que Biden tanca l’aixeta a casa seva i es dispara la pobresa, i poc després la delinqüència, a mig continent. El que s’atreveixi a fer pronòstics, per tant, que llanci la primera profecia. Altíssima probabilitat d’error.

És inútil fer pronòstics polítics

Tot està interconnectat: quan Biden talli les ajudes, les remeses dels emigrants de països de l’Amèrica Llatina cauran i amb això es dispararà la pobresa

El més llegit