El discurs de l’odi, el poder de les xarxes

La setmana passada, al canal de Gabriel Rufián, una entrevistada va dir que als votants de Vox calia «matar-los». No va passar en directe. El vídeo va ser muntat, editat i aprovat per un parlamentari que cobra 85.000 euros a l’any, pagats amb els nostres impostos. Poc després, dues noies van explicar a les xarxes que les havien expulsat d’un pub per fer-se un petó en públic. El pub va difondre imatges de les càmeres de seguretat (infringint la llei de protecció de dades), però oferint només extractes d’una seqüència que va durar tres hores i alterant, doncs, el relat. Quan jo vaig fer notar que aquesta difusió suposava, presumptament, la comissió d’un delicte, vaig començar a rebre una allau d’aterridors missatges amenaçadors. Aquesta setmana s’ha instrumentalitzat una sola agressió homòfoba –que per a súmmum va resultar ser una denúncia falsa– per fer creure que Espanya és un país insegur per a la població LGTB. I es convoca una manifestació. No es contrasta aquesta agressió amb el fet que a Espanya es denuncien cinc –cinc– violacions diàries a dones. I que cada any hi ha unes 45 violacions en manada a dones. S’omet que Espanya és el sisè país més segur per a la població LGTB, entre els 46 d’Europa, segons l’informe ILGA del 2021. ¿No els sona això a manipulació? A Birmània, l’Exèrcit va crear centenars de milers de comptes falsos a Facebook, convertint així la xarxa social en una eina per portar a terme una neteja ètnica contra els rohingyes. El genocidi rohingya es va saldar amb 25.000 assassinats. Els supervivents van protagonitzar la migració massiva més gran de la història recent. Als Estats Units hi ha sospites més que fundades que la victòria de Trump es va deure a una operació semblant. Des de comptes falsos en xarxes, es va difondre un discurs d’odi per manipular votants. Quan normalitzem que una noia surti en un programa auspiciat i editat per un parlamentari dient que està bé «matar» els que no pensen com ella; quan normalitzem que n’hi ha prou que t’etiquetin des de l’extrema dreta com a feminazi i des de l’extrema esquerra com a ‘terf’ perquè et converteixis en un blanc errant, legitimem la cultura de l’odi, la polarització i l’extremisme. «L’odi no acaba amb l’odi. Només l’amor i la sensatesa ho aconsegueixen» En el documental ‘The Social Dilemma’ (’El dilema de les xarxes socials’), extreballadors de xarxes com Instagram, Pinterest i Facebook relaten com havien dissenyat aquestes xarxes per ser altament addictives i com, sense adonar-se’n, havien creat un instrument difusor d’odi capaç d’incitar a un genocidi i d’alterar el curs d’unes eleccions. Jo ja havia estudiat sobre programes de reforç intermitent i creació de bombolles ideològiques en la carrera de Psicologia. Però és molt diferent estudiar-ho sobre un manual que els pares de Frankenstein t’expliquin com van donar vida al monstre. Durant el franquisme, el meu pare va militar a Esquerra Democràtica, la meva germana a la Lliga Comunista Revolucionària. Vam tenir el telèfon punxat durant anys. ¿Com és possible que llavors tingués menys por i em sentís menys amenaçada que ara? ¿Són les xarxes? En aquest clima de crispació, hauríem de recordar que la pau social i el consens són béns fràgils i vulnerables que hem de protegir. I que, com va dir Martin Luther King, la foscor no et treu d’un túnel, només la llum ho pot fer. Per això l’odi no acaba amb l’odi. Només l’amor i la sensatesa ho aconsegueixen.

El més llegit