Acabo de sortir de l’hospital. Tot i que manté una mica de càrrega vírica, la seva doctora ha permès que, per primera vegada, el visitéssim enfundats en aquest escafandre de protecció. L’ha vist malament, li augura poca vida. Però com que aquesta ciència és molt inexacta; amb tant afany com dolçor, l’he empès a no cedir. «Demà torno. Ets un campió. Ja sé que costa, però hauries d’intentar menjar una miqueta. Amb paciència, aviat tornaràs a casa, ja veuràs. ¡Va, que tu pots!». Un lleu gest en l’aire amb la mà dreta m’ha donat a entendre que ho intentaria. Tant de bo que els seus òrgans no li fallin. ¡És tan gran i l’he vist tan fràgil!