M’he quedat de pedra al llegir que al contracte milionari de Neymar hi ha una ‘bonificació’ ètica que el seu equip, el Paris Saint-Germain, li paga per ser «cortès, puntual, amable i estar a la disposició dels aficionats». Són 541.680 euros bruts mensuals, cosa que suposa uns sis milions i mig d’euros a l’any. L’exbarcelonista ha ingressat llavors més de 25 milions per mostrar-se encantador des que va ser fitxat el 2017 per prop de 500 milions, tal com s’ha publicat recentment. Un dineral que jo no guanyaria en diverses vides per no ser el que vulgarment es coneix com «una borde». Potser l’esmentada quantitat representa un gra de sorra a la platja de la contraprestació del crac brasiler. Potser els seus problemes econòmics resulten tan inexistents que podria fins i tot permetre’s eliminar la clàusula que l’obliga a dir hola i adeu als seguidors que es trobi al camí entre el seu esportiu últim model i el vestidor, i als que el criden des de les grades. «No la firmo i feu-vos fotre», diria potser i es reservaria la potestat de mirar al públic amb cara de senglar, i fer-li una botifarra al nen que li demana un autògraf. La qüestió és que ha acceptat posar preu no només a les seves cames i a la seva tècnica, sinó també al seu radiant somriure, a més de reservar-se la seva opinió sobre temes controvertits i abstenir-se de qualsevol classe de crítica al club parisenc. «Que maco és Neymar, gairebé tant com Sergio Ramos», pensarà el seguidor del PSG que espera el capbaix Messi i rep una abraçada d’os del futbolista bonificat. El president del Barça Joan Laporta acaba de revelar que Ney (li podem dir pel seu sobrenom carinyós, arribats a aquest punt) està desitjant tornar al Camp Nou, tot i que els xeics col·loquen obstacles al seu retorn en forma de pasta gansa. Potser és esgotador viure la vida en mode captivador, i l’home necessita un contracte amb una ‘bonificació’ de misantropia que li doni dret a un dia dolent. O dos.