«Una bona ressenya», deia l’escriptor John Updike, «és xafarderia d’un nivell més elevat». Ell en va escriure a centenars, sovint polèmiques, i parlava per experiència: les ressenyes han de tenir un component intel·lectual elevat, sí, però com que formem part d’un medi cultural, amb tot de relacions personals, contenen també un pòsit de xafarderia. Qui ha dit què, per què i amb quines intencions, etcètera. Seguint aquest raonament, hi ha una altra forma de xafarderia, potser més elevada i tot pel que té de privat: les correspondències dels editors. És la sensació que he tingut aquest estiu, mentre llegia Los papeles de Herralde –una correspondència, o falses memòries, o biografia interposada, que també és una història de l’editorial Anagrama des de 1968 a l'any 2000.