Hologrames

ABBA ha tornat. El quartet més famós de Suècia ha gravat alguns temes nous i anunciat una gira internacional. Una gira d’aquella manera, de les que espremen la targeta de crèdit en la mateixa mesura que se serveix d’aquest sentiment inapel·lable del públic anomenat nostàlgia. El personal no veurà en carn i ossos els membres del grup, sinó els seus hologrames, una forma com una altra qualsevol d’anar a treballar amb antics amics que no aguantes, exparelles en el seu cas. Sense moure’t del sofà i complint el somni de molts promotors i fans 40 anys després de la separació. Jo no era molt fan d’ABBA, tot i que admeto que cada nit de cap d’any que sona ‘Dancing queen’ se’m posa cara de ruc i les parelles es miren de forma una mica ximpleta mentre ballen sense saber molt bé si imitar el grup o abraçar un altre ruc una mica més enllà. Però anem als hologrames. Si han vist algun vídeo –la iniciativa d’ABBA no és nova–, el resultat és sorprenent. Salvada la sensació d’intentar posar la mà a l’interior d’un cos sense palpar òrgans vitals, els hologrames fabulen amb la sensació que la massa corpòria és allà mateix, viva i en moviment, irresistible a l’engany. No deixa, per tant, de ser una enganyifa. Una enganyifa cara, però enganyifa al cap i a la fi. Per la xarxa abunden experiències prèvies amb Michael Jackson o Elvis Presley. Si no fos perquè sabem que estan fent malves, ningú s’atreviria a negar que han tornat de l’altre barri per moure la pelvis i fer el ‘moonwalker’. Juntament amb el que són capaços d’aconseguir les noves tecnologies, el mític holograma que surt disparat d’R2D2 amb la princesa Leia demanant ajuda al mestre Kenobi («Ajuda’m, Obi-Wan Kenobi, ets la meva única esperança») equival a comparar un joc de Spectrum amb l’última versió del Fortnite. A jutjar per les fotografies que s’han difós dels quatre ABBA a punt de convertir-se en eteris, el Fortnite queda relegat a simple videoconsola. Quan vaig saber dels hologrames d’ABBA de seguida vaig recordar Puigdemont, i de quina millor manera de presentar-se davant els seus seguidors a la plaça de Sant Jaume que en forma d’holograma, amb els dos peus a Bèlgica, allà però aquí, sans i estalvis d’incòmodes ordres de detenció i a un cop de clic de sortir del programa en cas que cap allà anés Junqueras a demanar-li comptes. També vaig recordar Casado, dels quilòmetres que s’hauria estalviat cuinant mitjanes amb les brases apagades, pujat a un tractor a Matadeón dels Oteros o valorant els danys del mar Menor a la rambla de l’Albujón; de Pedro Sánchez, que en lloc de pujar-se al Falcon enviaria el seu holograma a entrevistar-se amb Biden ‘comme il faut’, i estalviar-se, de passada, els 30 segons que va tardar el jutge de línia a xiular fora de joc. Fins i tot el rei emèrit podria convèncer la justícia espanyola que no va fer el que diuen que va fer sense la necessitat actual d’abandonar el desert i tornar a la pàtria en la qual va regnar. Un holograma real i reial. Això d’ABBA és una enganyifa que no tinc cap dubte que generarà entre els seus admiradors tantes fílies com fòbies, més de les primeres. Hi són però no hi són, ho sembla i el contrari. Però és un ‘trompe-l’oeil’ anunciat, consentit i transparent, sense trampa en origen, honest. Reduït a simple il·lusió, el grup suec compta amb el suport d’un repertori solvent i amb la complicitat de milions d’admiradors que no només saben que ells no trepitgen l’escenari, sinó que els protagonistes han tingut la decència de vendre el contingut per sobre de l’embolcall. I a més, dubto molt que a un fan d’ABBA li importi més l’aspecte físic que les seves cançons, ben formigonades, com he dit, sòlides, reconeixibles, sense ardits ni imponderables que desvirtuïn el seu ‘setlist’. Per això els seus hologrames s’han convertit en al·licient i no en hàndicap de la seva gira. El que li importa al personal és tornar a escoltar ‘Chiquitita’ i molt menys l’aspecte que puguin tenir avui Anni-Frid Lyngstad i Agnetha Fältskog. En tenen prou amb la contundència del seu cançoner. Això ja és molt més del que pot oferir avui la nostra classe política, per a qui un holograma és insuficient per enardir al públic, a què miren de vendre com a bo el que no és més que pura il·lusió, just al contrari que ABBA. Amb Puigdemont, verbigràcia, poden haver tingut alguna cançó en comú i poc més, diguem ‘Waterloo’, amb la qual els suecs van començar la seva particular revolució quan van guanyar Eurovisió. I entre la resta de governants no sembla trobar-se cap Obi-Wan Kenobi.

Hologrames

ABBA torna a pujar als escenaris en forma d’hologrames, el somni improbable d’una classe política amb un ‘cançoner’ que no té la solvència del repertori del quartet suec

El més llegit