Sembla que és prou evident que allò que vam viure com un moviment històric i singular, multitudinari i pacífic, no tornarà a ocupar els carrers un altre 11 de setembre. La pandèmia hi ha ajudat, esclar, però la debilitat provocada tant per una repressió sistemàtica com per una pèrdua d’il•lusió col•lectiva ja eren un tumor que malmetia el normal funcionament del procés, que ja no sé si s’hauria d’anomenar així. També hi han contribuït, per descomptat, les picabaralles internes, la idea que, malgrat tenir un objectiu més o menys comú, les divergències tàctiques són insondables, neden en un abisme de retrets i d’envegetes.