Un zepelí per a Sally Rooney

Parlaré del llibre de què tothom parla. Del que alguns diuen que es parla massa. I, no obstant, si no pertanys als cercles de la indústria editorial, és molt probable que no n’hagis sentit a parlar. I no passa res. El llibre és ‘On ets, món bonic’, la nova novel·la de l’autora irlandesa Sally Rooney. L’escriptora, premiadíssima des del seu debut i llegidíssima a molts països (especialment de parla anglesa), ha sigut assenyalada com «la Salinger de la generació Snapchat», tot i que els seus personatges no utilitzen xarxes socials i les seves històries, de conflictes de classe i pulsions romàntiques entremesclats, amb un do per a l’empenta narrativa i per al diàleg perfecte, són més a prop de les novel·les vuitcentistes. És, segons la meva opinió, una autora molt talentosa. El que jo pensi no ve al cas. El cas, aquí, és que la seva nova novel·la arriba envoltada en un tsunami promocional. Durant la campanya de llançament, obren botigues efímeres on s’oferiran cursos d’escriptura, clubs de lectura o fins i tot tallers de fabricació d’espelmes. L’editorial nord-americana fabrica un ‘pack’ promocional (amb maquineta de fer punta, llàpissos, ‘tote bags’ i fins i tot una gorreta de pesca groga). A més, 50 llibreries de la Gran Bretanya obren les seves portes abans de l’hora habitual perquè s’esperaven grans cues. Abans que surti, les còpies no venals per a periodistes i llibreters es van arribar a vendre a internet per més de 200 dòlars. Per un estrany mecanisme de politges mentals, tanta promoció del llançament ha aixecat suspicàcies cap a l’obra. Potser cal recordar que alguns autors vuitcentistes anunciaven les seves novetats en zepelins. Que quan Victor Hugo va publicar ‘Els miserables’, van empaperar París (milers i milers de cartells) amb vinyetes on s’anunciava el llibre i es presentaven personatges. Que els novaiorquesos esperaven al port els barcos que venien d’Anglaterra per preguntar entre sanglots beatlemaníacs què havia passat a l’últim capítol al protagonista de la nova de Dickens. Que la gent s’arremolinava als portals perquè els porters llegissin l’últim fulletó d’Eugène Sue. Que els fans de Sherlock el van ressuscitar amb les seves cartes. O que a finals del XIX ja s’havia posat nom als fans de Jane Austen: els ‘janeites’. Curiosament, com passa amb Rooney, aquest fervor es va traduir ràpid en reflexions com la de Henry James, que es preguntava: «¿Hi ha altres escriptors que semblin tan vulnerables a ser estimats per tanta gent pels motius equivocats?». Tot això succeïa en una altra època i ja va dir Kurt Vonnegut que «la rellevància social de l’escriptor va quedar molt enrere, en l’època del vapor». Però no aconsegueixo entendre per què cada vegada que un llibre, com ara, depassa el vedat dels lectors de missa diària, arqueja tantes celles. Alguns voldrien que tots els llibres tinguessin la mateixa coberta, enquadernació i tipografia, perquè competissin com atletes soviètics i perquè només es parlés de la puresa del text. Deuen ser els mateixos que diuen que es publica massa (tot i que potser no s’hagi publicat el manuscrit que cria peixets de plata al seu calaix, mentre creuen que el seu en concret sí que hauria de veure la llum, és clar). Hi haurà qui llegeixi Rooney pels motius equivocats. I llavors descobreixi que li agrada pels seus propis, que són els únics vàlids. La resta (el joc de paraules amb Rooney no me l’estalviaré) poden cantar aquella cançó de Las Ruinas: «‘Te odio cuando tienes éxito / Tú deberías fracasar, como yo’».

Un zepelí per a Sally Rooney

No aconsegueixo entendre per què cada vegada que un llibre depassa el vedat dels lectors de missa diària, arqueja tantes celles

El més llegit