Els talibans, menys enemics, per Albert Garrido

Diferents veus autoritzades preparen el terreny, amb més o menys èmfasi, perquè la coordinació dels Estats Units amb el Govern talibà en la lluita contraterrorista no faci trontollar les conviccions més profundes dels que han cregut durant 20 anys que al vesper afganès la distinció entre amics i enemics estava clara. Com ha raonat, entre d’altres, el professor Olivier Roy, el risc d’una reactivació del terrorisme global no resideix en els talibans, que mai el van practicar, sinó en Estat Islàmic, una de les franquícies del qual va provar a Kabul la seva capacitat d’agredir. Es pot dir que la urpada gihadista en meitat de la retirada occidental va enviar a les parts un senyal contundent perquè la ‘real politik’ ocupés l’escenari al punt que el Pentàgon veu factible ara cooperar amb el nou règim en matèria antiterrorista. Els talibans van treure ensenyaments molt sòlids de l’error comès al seu dia a l’associar la seva sort a la d’Al-Qaida, a l’estratègia de desafiament global dissenyada per Ossama bin Laden que va culminar amb els atacs de l’11-S. La paciència dels líders talibans, que van esperar el debilitament de la Unió Soviètica per aconseguir el poder a Kabul el 1996, va quedar sense efecte davant la reacció nord-americana, que en dos mesos –octubre-desembre del 2001– va posar a la desbandada els mujahidins talibans i els d’Al-Qaida. Ara, després de dues dècades d’espera, encoratjats per la matusseria dels Estats Units per gestionar la situació, van amb peus de plom perquè en cap cas se’ls vinculi amb el repte plantejat per Estat Islàmic, que identifiquen com el més gran dels seus adversaris interiors. El cert és que en l’univers islamista sempre han coexistit dues formes diferents d’hostilitzar Occident, en general, i els Estats Units, en particular. La representada per Al-Qaida es va basar en els millors dies de l’organització a atacar en qualsevol part sense tenir una base operativa que es pogués identificar amb un territori propi; es va fonamentar en una estructura de comandament piramidal i molt centralitzada. La representada per Estat Islàmic i portada a la pràctica per Abu Bakr al-Baghdadi va estimar necessari disposar d’un espai reconeixible –el califat– i d’una capacitat de mobilització exterior en totes direccions bastant descentralitzada. L’organització dels talibans mai es va ajustar a un dels dos models. Abans i després de la derrota del 2001 va circumscriure la seva activitat al territori afganès, va limitar el combat a la impugnació del règim tutelat pels Estats Units i a la presència de les potències ocupants, però mai va pretendre anar més enllà de les fronteres del país. Hamed Rashid, autor d’‘Els talibans’, un llibre de referència, afirma que els nous governants de Kabul estan disposats a comprometre’s en el combat contra els diferents grups terroristes que en algun moment han utilitzat o pretenen utilitzar en el futur l’Afganistan com a base d’operacions. No és exagerat dir que els talibans aspiren a alguna forma de legitimació pràctica i que Occident, especialment els Estats Units, desitja que es concreti perquè sigui menys xocant l’entesa amb els enemics d’ahir. El professor de Yale Samuel Moyn coincideix a ‘The New York Times’ amb molts ‘think tanks’ a l’apreciar un encobriment del militarisme en les invocacions a la democràcia i els drets humans fetes per molts presidents. Al contrari, la justificació de Joe Biden de la retirada de l’Afganistan, escriu Moyn, despullada d’aquesta retòrica encobridora, dona prou indicis per determinar que la Casa Blanca «no té plans d’abandonar el contraterrorisme». I necessita, s’ha d’afegir, la complicitat de forces no precisament afins. La vella fórmula de la diplomàcia imaginativa més la força, del gust de Henry Kissinger des de fa mig segle, no és adequada per al present. Quan Josep Borrell va dir que els talibans havien guanyat la guerra i s’havia de parlar amb ells, va ser objecte de severa crítica. Comparades amb la disposició del Pentàgon a entendre’s amb els governants afganesos per neutralitzar Estat Islàmic, les seves paraules resulten extremadament mesurades. Continua vigent el vell proverbi àrab «l’enemic del meu enemic és el meu amic». De moment, almenys.

El més llegit