Jo i només jo, per Care Santos

Visito amb amics el delta del riu Tordera. La zona és un paradís ornitològic, i ho podria ser encara molt més si es protegís prou. Les aus nidificants no conviuen bé amb els humans i, menys encara, amb els seus gossos. No fa molt una família francesa va sortir a passejar per la llengua de platja que separa la llacuna del mar. És una zona fràgil, que molts s’esforcen a protegir. Se’ls va demanar que no caminessin per allà. La resposta és coneguda a la zona: som lliures de passejar per on ens vingui de gust. Quan els van comminar, almenys, a portar lligat el gos amb una corretja també van apel·lar a la llibertat de l’animal. Si tant respecten les aus, ¿per què no fan el mateix amb el seu gos? Hi ha gent que no es vol vacunar. Tenen els seus motius, és clar. Legítims, raonats, argumentats. Són els motius d’una minoria revolucionària, perquè tothom sembla haver-se posat d’acord que cal vacunar-se. Els més entesos dels entesos en la matèria ho han dit de totes les formes possibles. No obstant, hi ha qui apel·la a la seva llibertat i prefereix seguir el seu criteri al de les autoritats i les majories. Està en el seu dret, diuen. És clar, quin dubte hi ha. Tothom està sempre en el seu dret. El que passa és que els drets d’unes persones de vegades xoquen amb els d’altres. Cau a les meves mans un article sobre noves tendències sexuals. El llegeixo amb atenció, perquè m’interessa estar al dia en una qüestió que cada dia és més complexa. Llegeixo sobre asexuals i pansexuals, de qui ja sabia, però descobreixo dues inclinacions noves: els demisexuals i els grisexuals. Tots tenen alguna cosa en comú: es consideren víctimes d’una societat que els imposa les seves normes i lluiten per visibilitzar-se davant els altres. Segons la meva molt humil i potser molt equivocada opinió, tot ha existit sempre, només que ara li posem nom. ¿Anomenar no és visibilitzar? Em temo que no per ells. El cas és que es reivindiquen, fan soroll a les xarxes i fins i tot organitzen congressos. Per descomptat, estan en el seu dret. La família francesa, els antivacunes i els activistes de la sexualitat tenen molt en comú. Tots són paradigmes d’una cosa que està passant en la nostra societat des de fa estona, però que és cada vegada més evident: l’individualisme. Vivim entre mateixitats, abocats a una reivindicació ferotge de la individualitat, el personalisme o la intimitat, que es tradueix en un sentit de la llibertat profundament contenciós i que ho inclou tot, des de la política a les arts. No som els únics a qui els passa. Les societats més desenvolupades –que són també les més riques– són cada vegada més individualistes, davant les més pobres, que tendeixen al col·lectivisme. Ens entossudim a creure’ns diferents, quan l’única veritat sembla ser que els éssers humans som bastant idèntics els uns als altres, fins i tot en les nostres rareses. Desconfiar del grup, oposar-s’hi, atacar-lo o contravenir-lo és la nostra manera de sentir-nos únics i lliures. Potser ho hauríem de pensar una mica.

Jo i només jo

Vivim entre mateixitats, abocats a una reivindicació ferotge de la individualitat, que es tradueix en un sentit de la llibertat profundament contenciós

El més llegit