Munic, estiu de 1975. L’emblemàtica Königsplatz a vessar. Mikis Theodorakis ha dirigit el ballet creat a partir de ‘Zorba, el grec’. Entre el públic apareix Anthony Quinn, que puja a l’escenari. L’orquestra i el cor s’afegeixen als aplaudiments dels milers d’espectadors que no poden creure el que estan veient. Junts, el compositor de la banda sonora de la pel·lícula que va marcar la llegenda de l’actor tan indòmit com ho era el músic. Des del faristol, amb la seva característica melena ja platejada, l’amic assenyala amb el dit qui va posar de moda el ‘sirtaki’ des de la gran pantalla. El saluda mentre Quinn, sense jaqueta ni corbata, llueix tirants estampats i pregunta amb gestos si vol que balli. Es recrea amb el fals dubte. Amb la melodia comencen els primers passos, mal esbossats però impecablement traçats. Els mestres riuen i ho celebren tant com al públic embogit. La simpatia de Quinn destil·la nostàlgia. Ell mateix sembla rejovenir recuperant moviments d’anys enrere, que provoquen el deliri col·lectiu. Fins que l’autor de la mítica composició baixa amb dificultat del faristol i s’afegeix a la dansa, que adquireix ritme. Moment impossible d’oblidar, convenen els presents, mentre els dos artistes, rostres concentrats, fonen els seus inflats cossos en un, els bravos se succeeixen, els xiulets ensordeixen, apareixen les flors i la gresca es remata amb les paraules del Zorba de cel·luloide, definint la música del film com la música de la vida.