Cuixart, al rescat de la humanitat, article d’Albert Soler

¡Acabàrem! No és que els líders llacistes fossin delinqüents o bojos, que entre totes dues possibilitats estava la discussió, el que passa és que són uns missioners encarregats de salvar la humanitat. Els catalans vinga a preocupar-nos per haver estat en mans d’una tropa que semblen necessitar algú que cada matí els ajudi a posar-se les sabates, i resulta que són enviats de Déu o dels extraterrestres o de qui sigui, per a salvar el món, que Catalunya se’ls queda petita. Ho va revelar fa un parell de dies Jordi Cuixart a Manresa, assegurant que l’objectiu de l’autodeterminació catalana és impedir que el planeta i la humanitat se’n vagin en orris. Des de fa temps, la gent es pren a conya qualsevol cosa que digui el pobre Cuixart, però ell sap bé que els grans profetes han sigut sempre víctimes de la incomprensió del populatxo. Ell, a la seva, que la humanitat està a les seves mans. De moment, el bo de Cuixart es conforma d'anunciar-nos en llocs modestos l’apocalipsi que s’esdevindrà en cas que el llacisme no triomfi: una xerradeta aquí, un micròfon amic allà, una mala ressaca més enllà. Però no hem de trigar a veure’l pels carrers de la gran ciutat, amb una túnica i un gaiato, anunciant l’apocalipsi. -Penediu-vos, pecadors, el final és a prop. Per afegir a continuació: -Tret que el llacisme triomfi i que –això sobretot– poseu uns eurillos en aquesta caixa de resistència que per casualitat tinc aquí amb mi. Jo ja intuïa que les coses de la republiqueta no anaven pròsperes, quan en pocs dies abandonaren el vaixell de Waterloo Clara Ponsatí i Ramón Cotarelo, que, malgrat el que tothom creu, són dues persones diferents. Donem gràcies que Cotarelo calça ulleres de les de semblar intel·lectual, que, si no, a veure com el distingim de la Ponsatí. Pensaríem que només un ha deixat plantat el Vivales i el seu Consell per la Republiqueta, i no. Són persones diferents, consti en acta. Després de prometre’ns que Europa esperava la republiqueta, que l’ONU ens reservava seient al Consell de Seguretat, que les empreses es barallarien per instal·lar-se a Catalunya, que tot això en 18 mesos, i de comprovar finalment la falsedat de tot, no en quedava altra que prometre salvar a la humanitat. Si ni així aconsegueixen cap suport més enllà dels seus fidels de sempre, millor deixar-ho córrer. A prometre això és al que es dedica en Cuixart, a qui hauran encomanat tal tasca per ser de tots ells el que té més aspecte d’estar malament del terrat, cosa que en els profetes és un plus. Si un senyor amb aspecte normal t’augura l’apocalipsi, no li fas ni cas, però si és un tipus amb la cara de Cuixart i l’expressió de guillat que sol compondre quan parla, no pots evitar cert cangueli. La barba canosa, tal com se l’està deixant el nostre profeta, també ajuda, però menys. -¿I si resulta que aquest sonat té raó? Miri, sap què, posi’m un llaç groc a la solapa i tingui cinc euros per a la seva guardiola, bon home. No s’ho gasti en vi. Un no pot deixar de pensar en tot el que ens hauríem estalviat d’haver sabut abans que els líders del procés no eren més que una tropa de sonats. I ells, de pas, s’haurien estalviat uns anys de presó: ben ricament que haurien estat, al frenopàtic.

Cuixart, al rescat de la humanitat

Després de prometre’ns que Europa esperava la republiqueta, que les empreses es barallarien per instal·lar-se a Catalunya, i de comprovar-ne a la fi la falsedat, no quedava res més que prometre salvar al món

El més llegit