La història del catalanisme durant el segle XX també és la història de l’èxit improbable d’un moviment cultural i polític que es va proposar la reconstrucció d’una nació que s’havia anat esllanguint, a Europa occidental. Segurament un èxit només compartit, en part, amb Escòcia i Flandes. I quan dic improbable vull dir que, ateses les condicions polítiques en què el catalanisme ha operat durant el segle passat, el més previsible era que hagués fracassat en el seu propòsit principal. Però no és el cas. La nació catalana persisteix, la llengua catalana s’ha normalitzat i estès, la cultura pròpia és vibrant, les institucions pròpies s’han recuperat, l’estatalitat catalana administra un pressupost de més de 25.000 milions d’euros i té un cos de més de 200.000 servidors públics i formem part del club de països privilegiats en termes de renda per càpita, amb uns índexs de benestar, en termes comparats, alts. Tot això, a més, aconseguit sense utilitzar la violència, en un context demogràfic complex i amb un Estat central de matriu i mentalitat centralista i uniformitzadora, amb dècades de persecució i repressió. És clar que el balanç, per a tots els catalanistes, des dels autonomistes fins als independentistes, també és insatisfactori. El reconeixement nacional és insuficient, la llengua no s’ha estès de manera prou sòlida i encara hi ha riscos evidents, el poder català ha sigut sotmès a una forta pressió per limitar-lo i ofegar-lo i el país afronta greus desafiaments socials, econòmics i ambientals, que qüestionen la prosperitat i el progrés compartits de les generacions futures. El procés sobiranista de l’última dècada també el podem explicar per l’enorme insatisfacció dels sectors més emprenedors i dinàmics del país, que no es van conformar i van reaccionar.