La duresa del primer confinament va ser un exercici inèdit i emocionant de solidaritat mai vist en la nostra societat, egoista de soca-rel: poden discutir-se’n els matisos, però, en l’essencial, el sacrifici simultani de centenars de milions de persones, tancades amb pany i clau durant tres mesos, va ser un èxit indiscutible, perquè va parar el cop i va evitar una apocalipsi definitiva. Però aquella exhibició d’empatia no podia ser eterna o, almenys, no podia ser unànime: els defensors dels mal anomenats drets individuals van començar a posar-se pesats amb la molèstia que suposadament provocaven les mascaretes i, malgrat la seva eficàcia provada, no han cessat en la seva campanya per intentar erradicar-les: els governants, tan sensibles a les pressions, van cedir com sempre al ‘lobby’ dels histèrics, però, curiosament, la gent se les segueix posant massivament al carrer, prova evident que no deuen molestar tant.