Decididament, aquesta és una època enrevessada. Per això el periodisme es confon sovint amb l’espectacle i la credibilitat es disfressa de «m’agrada». Això que compartiré potser ha sigut un miratge perquè ja sé que l’estiu i les vacances tenen un punt d’irreal; però l’experiència d’abstreure’s durant unes setmanes del soroll de la brega política i la bronca multidisciplinària –Espanya, inclòs Catalunya, és des de fa anys un ring de boxa gegant–, permet pensar que un altre món i sobretot una altra vida són possibles. I analitzar quina part de responsabilitat tenim cadascú en aquest disbarat: com a propagadors o com a consumidors de la droga tòxica que conformen la crispació, el mal humor i el sectarisme. Sembla que agradi estar emprenyats. Motius, n’hi ha, sens dubte, però convertir-ho en esport nacional és el que fa pudor d’epidèmia.