«Ens ho juguem tot amb el català en els pròxims 10 anys», va deixar dit al Parlament la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà. Dono per fet, atenent la seva adscripció política, que és conscient del llarg llistat de dificultats que han de superar els governs català i espanyol per fer possible una relació fructífera. Fins i tot els optimistes reconeixen la magnitud dels costos que cadascuna de les parts haurà d’assumir si es pretén convertir-los en oportunitats. Compten al seu favor, els uns, amb l’imperatiu de fer viable una Catalunya postpandèmica, trinxada i aniquilada per la desinversió pública i un sistema de finançament insostenible. Hi estan obligats, els altres, a causa de la correlació de forces al Congrés, on sense l’independentisme no podran tirar endavant. Una realitat convertida en el lubricant més efectiu per impedir un bloqueig recíproc. La conjuntura, doncs, apel·la a intensificar el sentit de la responsabilitat, reflectit ja en els acords pressupostaris de l’any passat i amb la posada en marxa de la comissió bilateral, a l’espera que la taula de diàleg prevista per al mes de setembre pugui caminar sense vetos, quant als punts de l’ordre del dia a desplegar en el futur. I així evitar que neixi morta.