El meu primer record de la paraula «política» consisteix en una discussió absolutament demencial entre els dos bàndols de la Guerra Civil espanyola, amb arcabús verbal, representats per la meva família a casa de la meva iaia. No sé quan exactament, perquè eren constants. En unes trinxeres els meus oncles catòlics i de dretes, i en les altres la meva mare i la meva tia, roges i atees, amb el meu pare sembrant la zitzània a tort i a dret, el iaio mirant la tele sota els crits i la iaia sospirant que hi hagi pau entre els seus fills. En un moment donat els crits anaven baixant d’intensitat, algú canviava de tema i tot tornava a la treva i l’alegria. Ni una sola de les barbaritats que s’havien dedicat –s’acusaven de ser còmplices dels assassins de Lorca, de voler cremar vives les monges dins dels seus convents, etc.– pesava en els ànims.