La zona de confort

Aquests que diuen que has de sortir de la teva zona de confort quina part de la paraula ‘confort’ no entenen. De vegades penso que a la vida ja he fet tot allò bo que havia de fer, que ara només queda espatllar-ho i espatllar-me, tan cansat i tan vellet esperant amb tebiesa l’hora de la mort. La paraula més bonica del català és ‘prejubilació’, l’adoro com a una utopia que s’allunya tramposa a mesura que t’hi acostes, però alhora et fa avançar al camí i t’ajuda a imaginar una meta. Aquest és l’únic canvi que la meva ment espera amb un punt similar a la il·lusió, la quimera de la prejubilació, perquè he arribat a un punt que fins i tot els moviments al mercat de fitxatges em molesten. Provoquen una lleugera alteració en la meva pau mental, i dic lleugera perquè ni tan sols un terratrèmol al mercat del futbol sé viure’l ja de manera intensa. Lluito contra aquesta actitud interior, però m’incomoda que les coses no siguin com les vaig conèixer, no segueixin on les vaig trobar i no vagin cap a on penso que han d’anar. M’incomoda pensar que ja res és el que era. El ‘cas Cucurella’ Amb el futbol em passa igual, li penjaria un cartell amb el lema “no tocar” i a tot dic “d’entrada, no”. No a les noves competicions, no als canvis al reglament, no a la tecnologia aplicada al joc. No a tot allò nou, com si el futbol que ens va captivar de nens fos llavors un futbol original i primitiu, el futbol autèntic i primer –no ens enganyem, que sempre n’hi va haver de vells–. M’agraden les botes negres, la Recopa d’Europa i el valor doble dels gols fora de casa, però no sé si tot això m’agrada perquè era millor o perquè em resulta més còmode apreciar-ho. Potser això explica per què només hi ha una cosa millor que la pizza: la pizza del dia anterior. La temporada passada –ho vaig confessar aquí– el meu fill es va fer del Getafe perquè es va fer fan de Marc Cucurella. Ara sembla que Cucurella marxa al Brighton de la Premier League anglesa. De moment no m’atreveixo a explicar-l’hi i és probable fins i tot que miri d’ocultar-l’hi per si li fa pena. Podria construir al meu fill una realitat paral·lela, a l’estil ‘Good Bye, Lenin!’, i administrar els gairebé 80 partits de Cucurella al Getafe, setmana a setmana, durant un llarg temps. Allunyar-lo de la crua realitat a base de partits repetits, que penso que no se n’adonaria, perquè encara és molt petit. Serviria si el fa feliç i de passada jo podria viure en una mentida semblant, ajagut de tornada a la meva zona de confort, esquivant la responsabilitat, sent com era abans. Denilson, el fitxatge de l’estiu del poble Abans, ni Mbappé ni Messi ni Cristiano Ronaldo. El fitxatge de l’estiu sempre serà el de Denilson al poble. Ningú l’havia vist jugar, per descomptat, però tots asseguràvem que seria el millor i que ja era molt bo. Seguíem puntuals cada actualització del teletext i escoltàvem els butlletins horaris de la ràdio per conèixer-ne l’última hora, nerviosos, interrompent els nostres jocs. Uns volien que Denilson anés al Madrid i altres al Barcelona, pura ansietat estival, i al final el va fitxar el Betis. Ens va semblar una autèntica fantasia, una cosa que no tornaríem a veure mai, gairebé una burla, però què sé jo: després Denilson no va ser per a tant, com tants altres fitxatges, i el que de veritat no hem tornat a veure són aquells estius al poble, em temo.

El més llegit