L’Afganistan, el malson interminable

És un sarcasme que la presència occidental a l’Afganistan acabi amb un atemptat. Acabar amb l’amenaça terrorista va ser la raó que els EUA i els seus aliats van esgrimir fa 20 anys per justificar la invasió. És la dolorosa prova final d’un fracàs rotund i de la inutilitat d’una missió que acaba malament, sobretot per a les afganeses. També és una advertència per als talibans: no és el mateix guanyar una guerra exprés a un enemic que fuig a la desbandada que governar i forjar la pau en un país trencat per les guerres, l’extremisme i l’odi. Sembla un burla que la matança de l’aeroport de Kabul porti la firma d’Estat Islàmic, grup que va néixer com a resposta a la invasió nord-americana de l’Iraq, una guerra basada en la mentida de les armes de destrucció massiva que va enderrocar Saddam Hussein, un dictador que mantenia a ratlla les organitzacions integristes. No eren les armes, era el petroli. La presència a l’Afganistan d’una branca de l’Estat Islàmic –anomenada ISIS-K perquè va emergir a la província de Khorasan (Jorasán, en castellà) el 2015– és un motiu de preocupació per als EUA i per als talibans. Malgrat que són ideològicament a prop i comparteixen la idea d’un califat governat des d’una interpretació rigorista de la llei islàmica, són enemics acèrrims que competeixen pel lideratge al món sunnita, al qual pertanyen tots dos. Derrotada però no liquidada L’ISIS-K és hereva de l’organització gihadista que el 2014 va proclamar el califat en àmplies zones de l’Iraq i Síria, i que va acabar derrotada, però no liquidada. Ara encoratja una xarxa de franquícies a l’Àfrica i Àsia. L’ISIS-K va rebutjar els acords de pau firmats a Doha entre els talibans i els EUA, que avui són paper mullat en vista de la nova realitat afganesa. Tot i que per als talibans són un problema, perquè hi haurà més atemptats, representen una oportunitat. Al ser més radicals els permeten presentar-se com a moderats, malgrat que no ho són. Va passar amb el Front Al-Nusra, la branca d’Al-Qaida a Síria, que al comparar-la amb l’ISIS fins i tot semblava raonable. El discurs del president Joe Biden prometent «caçar» els terroristes de l’atemptat de l’aeroport de Kabul, en què hi va haver víctimes militars dels EUA, és una prova de la seva debilitat i desconcert. El que ha passat obre per als EUA la possibilitat d’un diàleg sostingut amb els actuals caps de l’Afganistan basat en la seguretat. L’ISIS-K no és l’únic problema dels talibans. La fidelitat de la xarxa Haqaani, que ha lluitat amb ells durant aquests anys, no està garantida. Aquest grup fa servir mètodes que són més a prop del terrorisme que de la lluita armada. Els EUA els tenen a la seva llista negra. Els ha de conèixer bé perquè Ronald Reagan va ajudar a crear-los en la lluita contra l’URSS En segon pla La tragèdia de la gent que mira d’escapar-se de l’Afganistan ha quedat en un segon pla. Els atemptats han servit d’excusa perquè els països occidentals donin per acabada l’operació de rescat, sense opcions a prologar la missió més enllà del 31 d’agost. Després de la derrota a l’Afganistan i l’abandonament de gran part del Pròxim Orient, els EUA surten de l’escenari mundial on han manat durant més d’un segle. Tornen a un aïllacionisme que forma part del seu ADN. Han substituït l’‘American first’ per l’‘American Only. Deixen sola Europa contra els seus dimonis, com el 1919. La UE, que no té Forces Armades, més enllà de l’embrió de l’euroexèrcit, és la gran perdedora. Amb uns EUA en replegament i una Europa sense somnis de grandesa, la Xina està cridada a ocupar el centre del nou tauler, perquè Rússia, malgrat les bravates de Vladímir Putin, només concursa com a actor secundari. L’eix s’ha mogut de l’Atlàntic al Pacífic. Pragmatisme de Pequín Serà interessant conèixer el model xinès de convivència amb els talibans i la seva influència en altres zones d’Àsia, com el Pakistan, l’Índia, Bangladesh o Indonèsia. La repressió dels uigurs, la seva minoria islàmica, demostra que no accepten desafiaments interns, però la seva política exterior sol ser pragmàtica i lenta. Sembla que no hi són, però hi són. Fins ara ha sigut un poder que ha mogut les seves peces sense cridar l’atenció. La pandèmia ha escurçat els terminis. La Xina reclama un paper dominant en política internacional, vol disputar el lideratge a uns EUA en retirada. El trencaclosques de l’Afganistan serà la seva primera gran pedra de toc. L’ensorrament del règim prooccidental de Kabul tindrà conseqüències. Les va tenir per a l’URSS, que va desaparèixer el 1991. I les tindrà per als EUA, que viuen un període convuls amb l’ascens d’una extrema dreta antidemocràtica que ha cooptat gran part del Partit Republicà. Biden s’apuntarà una derrota que pertany als seus antecessors: George Bush, Barack Obama i Donald Trump. És un revés que marcarà els tres anys que li queden de mandat abans de les eleccions del 2024. És l’escenari d’agitació perfecte per als que han convertit les vacunes contra la Covid i l’ús de les mascaretes en una batalla per la llibertat i contra el sistema. ¿Els sona? El que és greu és que funciona. La caiguda de Kabul forma part d’un malson pitjor que encara ha d’arribar.

L’Afganistan, el malson interminable

La branca afganesa d’Estat Islàmic és un problema per als talibans, però també una oportunitat, perquè els permet presentar-se com a moderats

L’ensorrament del règim prooccidental de Kabul tindrà conseqüències per als EUA, que viuen un període convuls amb l’ascens d’una extrema dreta antidemocràtica

El més llegit