El procés és una samarreta a un euro, per Albert Soler

Vendre per un euro les samarretes de l’11-S del 2020 a qui compri la d’aquest any, com fa l’ANC, constitueix la més perfecta al·legoria del procés que algú pogués imaginar: això s’esfondra. Estem de rebaixes, i ja que el nostre ha sigut un complet fracàs, intentem almenys mitigar les pèrdues, vingui senyora, emporti’s cinc samarretes per dos euros i a sobre li regalo aquesta estampeta del Vivales, oli en un llum contra el reuma i les morenes. L’extraordinària oferta de dues samarretes de l’11-S gairebé pel preu d’una ha sigut llançada al món per la secció gironina de l’Associació Nacional del Rifle de Catalunya (ANC), un està per convertir-se en llacista només per aprofitar tal oportunitat. Només m’ha faltat que m’emboliquessin tot el paquet amb la portada d’‘El Punt Avui’ de l’octubre del 2017, que proclamava Catalunya un nou Estat, amb seient a l’ONU tot i que fos del galliner. Si tot això no és una liquidació per demolició, ho deu ser per defunció de l’amo, defunció política, s’entén, perquè el Vivales continua vivint, i quina vidassa fa, a Waterloo. Va sent hora de treure’s de sobre tots els trastos que facin olor de llacisme, que ocupen molt espai i ja hem vist la seva utilitat. L’ANC acabarà trucant els de Repte a l’Esperança perquè els buidin gratis els locals, i ja s’ho faran amb les samarretes, com si en fan draps de cuina. A Girona som així, no tenim cap problema a l’hora de reconèixer fracassos, igual que regalem samarretes patriotes, fa uns mesos uns guillats van desistir de tallar cada nit un carrer –copiant els de la barcelonina Meridiana– reconeixent en una nota de premsa que ho deixaven per falta de personal, ni tan sols van buscar una excusa, per què. No és estrany que un paradigma del fracàs com Presidentorra hagi posat aquí els seus daixonses. El que ignoro és quin interès té una samarreta de l’11-S de l’any passat, de fet no sé quin interès pot tenir ni tan sols la d’aquest any. Potser hi ha qui les col·lecciona i li falta precisament la del 2020. En aquest cas, es pot aplaudir la iniciativa de l’ANC que, com Panini amb els cromos de futbol, posa a disposició dels xavals el que els falta per acabar la col·lecció, que tant és la samarreta del 2020 com el cromo de Paco Fortes. Els assidus als 11-S, tot i que de xavals en tenen més aviat poc, s’han de reunir els diumenges en algun mercat de segona mà per canviar samarretes. Els imagino d’aquí un temps, empenyent un carretó ple samarretes ‘repes’, intentant aconseguir la de l’11-S del 2083, la que deia «¡Ho tenim a tocar, ara de debò, us ho juro!». No és per donar idees, però ja que es tracta de treure diners de les derrotes, l’ANC podria afegir a l’oferta de samarretes d’euro, la clàssica frase «i la voluntat». M’ensumo que la voluntat de la tropa llacista ja és més aviat poca, i menys que n’hi haurà en el futur, però encara pot picar algun incaut. L’estafa de les samarretes funciona perquè a les manis ja no n’hi prou d’anar amb una trenca i una pancarta feta a casa. A les manis llacistes et diuen com has de vestir (i et venen el vestuari), què has de cridar i com t’has de moure, la qual cosa demostra que espontani és tot el procés, sorgit «de baix a dalt», com els agrada repetir. En realitat, l’única cosa que va de baix cap a dalt són els diners, siguin samarretes, carnets de la republiqueta o caixes de resistència.

El més llegit