Netanyahu, el bromós llegat del cabdill

Encara és aviat per enterrar aquest home de 71 anys, a qui els caricaturistes solen pintar amb el cap quadrat i el nas arromangat, i que ha governat Israel com una autòcrata durant els últims 12 anys. Més astut que Shimon Peres, que ja era més astut que Ulisses, Benjamin Netanyahu ha deixat al país i a tot Pròxim Orient una empremta molt forta de desestabilització i de futur incert. Durant el seu mandat s’ha consolidat l’«Estat jueu i democràtic», per aquest ordre, una vella i peculiar definició que un nombre creixent d’analistes, i no només estrangers, qüestionen i discuteixen, per considerar-los conceptes incompatibles i antagònics. És possible que durant aquests anys Israel ja hagi escollit la primera opció, de manera clara i irrevocable. Amb Netanyahu s’ha donat una inconfusible preferència a l’«Estat jueu», cosa que ja era així anteriorment, tot i que no d’una manera tan palmària, i que impregna tota la societat com mai havia passat. Des del moment en què el nacionalisme i el ‘religionisme’ han prevalgut, està clar que Israel difícilment es pot definir com un Estat democràtic. L’elecció del model s’ha vist en la lluita sense treva de Netanyahu contra les institucions democràtiques. El país hauria de fer un gir complet per corregir-lo, una cosa que no sembla que passarà. La seva personalitat no només és una rèmora del passat, sinó la consolidació d’una ideologia antiga que torna a flotar com l’èter pertot arreu i sembla cridada a ser pivot central, fins i tot més enllà de les fronteres d’aquest petit país. Com en tot populisme, la personalitat del cabdill, gran amic i soci d’un altre cabdill com Donald Trump, ha sigut decisiva perquè s’hagi acumulat el poder en un sol individu. La manifesta debilitat de la democràcia i la seva substitució per la democràcia iliberal, que concentra els seus atributs en una persona, facilita la irrupció de líders identitaris sempre disposats a salvar els seus conciutadans, inclosos els conciutadans que no volen ser salvats sinó que els deixin en pau. El cabdill creu que el destí li ha reservat aquesta tasca, creu que ha sigut ungit per a aquesta missió transcendent. El cas paradigmàtic de Netanyahu mostra, a més, fins a quin punt els populismes encoratgen la crispació i la torbació social. El dubtós paper d’aquests visionaris serà decisiu si la democràcia continua deteriorant-se a causa de la complexitat social, ja que així que la societat adquireix més complexitat és més difícil domesticar-la, i es van obrint pas cabdills que proposen solucions simples que arriben directament al poble sense necessitat de les institucions. És el cas de Netanyahu i d’un bon nombre de populistes i nacionalistes, que s’aprofiten del desconcert que crea la complexitat. El descrèdit de les institucions, des de la judicatura a la policia passant per la premsa, és una característica fonamental del cabdillisme i del seu representant Netanyahu. Fuetejades pel populisme, el nacionalisme i el ‘religionisme’, aquestes societats en algun moment necessitaran un impuls regenerador, tot i que no està clar fins on s’han d’enfonsar abans. Netanyahu i els seus socis han contribuït com ningú a exacerbar el ressentiment i l’odi, i avivar les supersticions pròpies de populismes, nacionalismes i ‘religionismes’ que sovint els seus cabdills excusen assenyalant els rivals, ja siguin individus, països o religions. En el cas d’Israel, la situació pot degenerar més. No sembla que cap líder actual frenarà el deteriorament democràtic en curs i emprendrà el camí de la regeneració. De fet, els seus successors avancen pel mateix camí.

El més llegit