El decreixement

Aquests dies, en vista dels incendis i de la proposta d’ampliació de l’Aeroport de Barcelona, el concepte de decreixement ha retornat al debat públic. L’opció de renunciar al creixement econòmic com a dogma indiscutible, atrau un nombre creixent de ciutadans. I s’entén, ja que moltes persones veuen com, des de fa temps i malgrat la bonança que puguin assenyalar els indicadors, el seu benestar es deteriora. A més, aquest creixement comporta un ja indiscutible, per no dir irreversible, dany ecològic. Així, els que defensen el decreixement consideren que ells no viurien pitjor, que es frenaria el desastre mediambiental i que el món resultaria més assenyat i vivible. No obstant, tot fa pensar que portaria uns riscos enormes. Entre d’altres, aquesta menor generació de riquesa colpejaria de manera clara i immediata els col·lectius més desfavorits, amb la qual cosa es podria entrar en una espiral de deteriorament social i polític difícil de reconduir. Per això, millor orientar les energies col·lectives a opcions més beneficioses, entenent que el decreixement no constitueix una finalitat en si mateix, sinó que es tracta d’una alternativa per avançar cap al gran objectiu: una societat més sostenible. Una finalitat que només es podrà assolir amb creixement econòmic, si bé diferent al conegut. Arribar a aquest món millor depèn, essencialment, de dos grans factors. D’una banda, d’un desenvolupament sustentat en una economia més respectuosa amb el medi ambient. I, de l’altra, d’un repartiment més equitatiu de la riquesa. I tot, tècnicament possible, depèn de la voluntat de les persones, especialment d’aquelles que ens governen. Per començar, es tracta de combatre algunes idees que han legitimat un creixement desmesurat i una inequitat en augment, en una economia tan global com desregulada. Per aparcar les esmentades idees, correspon contraposar-ne d’altres, viables i sustentades. El decreixement no n’és una.

El més llegit