La nostra generació ha tingut aquest estiu no sé molt bé si un avís, un privilegi o una advertència total: conèixer de primera mà com serà la fi del món si no sabem canviar immediatament i radicalment de rumb. Amb un avantatge afegit: tothom ho ha vist i ho ha viscut en la seva plena cruesa, tant les elits com la gent corrent. La societat de l’impacte s’ho ha hagut d’empassar: l’efecte quotidià i personal de l’escalfament inaguantable amb els seus incendis massius, l’avanç de la desertització, el desglaç catastròfic i el seu inici de retrocés de costes, la pèrdua de diversitat biològica, la multiplicació de tornados, inundacions i calamarses... I tot salsejat en una pandèmia terrible, malestar civil generalitzat cada vegada més incontenible i migracions desesperades impossibles de canalitzar. Se’ns ha descorregut durant uns mesos la cortina del futur. Hem vist un avançament de com probablement serà no aquesta Tercera Guerra Mundial –la climàtica– de la qual parla Joseph Stigliz sinó l’Última Guerra Mundial.