Deshonor i engany a l’Afganistan

No perquè una derrota tardi molt a arribar és menys derrota. A l’Afganistan estem comprovant com la derrota diferida es converteix en una de molt més gran. Quan els EUA van decidir atacar l’Afganistan ho va fer com a resposta al brutal atac de l’11-S, per raons estratègiques i finalment per a, seguint la doctrina ‘neocon’ llavors en voga, convertir-lo en un país millor, tan democràtic com fos possible. La retirada de les tropes occidentals ha donat pas a la reconquesta talibana, una reconquesta que es va completar, per a esglai del món sencer, en escassos dies. Va ser un estricte passeig triomfal. Tan poc i tan fràgil era el que els aliats havien sigut capaços de construir en 20 llargs anys. El més greu, no obstant, no és la derrota davant els socis dels qui van destruir les Torres Bessones i van matar milers de persones. O la gens honorable rendició. El pitjor, el que almenys a mi se’m fa indigerible, és la forma com els estats occidentals implicats en el conflicte han enganyat el poble afganès, singularment aquells que més esperança van dipositar en les promeses d’un país millor per a ells i els seus fills. Deia que el que està passant em resulta indigerible. És perquè em veig dolorosament impotent davant la tragèdia i perquè, fins i tot sense voler-ho, com a europeu, com a occidental, em sento d’alguna manera responsable del monumental desastre. Escriu Hannah Arendt a ‘Responsabilidad personal y colectiva’ (Página Indómita, 2020): «Perquè puguem parlar de responsabilitat col·lectiva hi ha d’haver dues condicions: primera, he de ser considerada responsable per una cosa que no he fet i, segona, la raó de la meva responsabilitat ha de raure en la meva pertinença a un col·lectiu (un grup) que cap acte voluntari meu pot dissoldre [...]». Harendt aclareix que es tracta en aquest cas d’una responsabilitat política i no d’una culpabilitat moral o penal que, considera, sempre és personal. A l’escriure aquestes línies, nord-americans i europeus estan embrancats en com salvar la seva gent i els seus col·laboradors afganesos, així com a obtenir promeses falses però tranquil·litzadores dels talibans. Alhora, les principals cancelleries comencen a maquinar com evitar que arribi a les seves fronteres l’allau d’afganesos –els mateixos als quals vam prometre una vida millor– que intenten fugir de l’infern com sigui. Resa el tòpic que en les relacions internacionals no hi ha amics, sinó que només compten els interessos. No hi hauria lloc, doncs, segons l’adagi, ni per a responsabilitats ni per a culpes. Encara menys per als grans ideals o patrons ètics o per a consideracions com el dret de les dones a ser tractades com a persones amb plenitud de drets i no com a meres possessions, que és com les veuen els talibans en la seva medieval bogeria. Però és que fins i tot sent un cínic sense remei resulta impossible no jutjar el que passa a l’Afganistan com una tremenda calamitat. ¿Quina credibilitat –després de Bòsnia, després de l’Afganistan, després de tantes guerres fallides– els queda als mandataris occidentals? ¿Què pot pensar la resta del món d’uns països sistemàticament incapaços de fer allò que diuen i complir el que prometen? ¿Qui preferirà la debilitat i desvergonyiment occidentals a la fortalesa i rotunditat d’actors totalitaris com la Xina i Rússia? ¿Com aconseguir, en aquestes condicions, l’extensió de la llibertat i la justícia al planeta? Més: ¿Com restauraran les nostres democràcies la seva corroïda autoritat moral a ulls dels seus propis ciutadans?

Deshonor i engany a l’Afganistan

El ue se’m fa indigerible és la forma com els estats occidentals implicats en el conflicte han enganyat el poble afganès

El més llegit