El pic de la torrefacció m’agafa al cotxe, escoltant música, el piano envoltant de Joep Beving, en lloc del martell piló de les notícies amb l’avanç vergonyant dels talibans a l’Afganistan. Quaranta graus a l’ombra a la conca de l’Ebre. A la gasolinera, un treballador abrasat fa broma: «Porto mitjons de llana». Quilòmetres i quilòmetres de camp obert, que la vista agraeix després de tants mesos de tancada, una immensa plana entotsolada en el seu ensopiment, bastant semblant a l’estepa de Txékhov. La Ribera baixa navarresa, el desert dels Monegros i alguna de les comarques més caldejades de Lleida, el forn de Catalunya... Un país assedegat, de pluges parques o a deshora. De tant en tant, esquitxa l’horitzó ressec una filera de molins eòlics, immòbils en el forn, espàrrecs amb aspes que critiquen la bellesa primitiva del paisatge, però que produeixen a canvi energia neta i barata; no es pot tenir tot. Que no són gegants, vostra mercè, sinó pals atrapavents.