No tinc nostàlgia de l’adolescència, ni de la infantesa. No tornaria a aquestes edats ni a punta de pistola, però sí m’agradaria tornar a escoltar cançons amb la intensitat de llavors, com quan el meu oncle Juan em va deixar un disc de Mike Oldfield i un altre de Queen (als 12) i em va descobrir que la música era alguna cosa més que Ana Belén i Víctor Manuel o el que hi havia a les cintes del cotxe del meu pare; o com quan el meu amic José Ignacio i jo escoltàvem el ‘Pedrá’ d’Extremoduro al seu quarto anotant les metàfores, gaudint dels girs instrumentals, psicoanalitzant la lletra i sospitant que mai de la vida ja no es podria fer res millor (als 13) perquè crèiem que aquest cant jonqui parlava de nosaltres; o com quan (als 14) va sortir el ‘Generation Next’ de Pepsi i de sobte vaig saber, sense haver llegit mai una revista musical, que hi havia una quantitat acollonant de maneres de sacsejar el cap al costat d’un altaveu.