Hauria de tenir la meva opinió sobre la marxa de Messi, les intrigues econòmiques de la Lliga i el futur del futbol i del periodisme, però passa que no em toquen ni de prop, aquests embolics i aquests temes. L’únic que m’interessa és passejar amb bicicleta amb la meva filla Delia. Cap al tard, pels carrerons del poble, les carreteres comarcals i els camins de terra. Amb el sol vermellós torrant el turó, la brisa acariciant-li la melena i sense pressa ni rumb ni objectius ni pena. Simplement passejar amb bicicleta amb la meva filla Delia, no demano tant i no demano gaire, passejar aliè a les vostres festes i les vostres merdes. Explicant-li el que jo feia per allà de petit, explicant-me el que vol fer de gran com un somni. Tot és al seu lloc, tot encaixa; la resta de l’estiu ha sigut esperar el moment del ritual de la bicicleta. Tot el que la resta de l’any m’aclapara sembla diminut en aquests passejos senzills a dues rodes. Tot el que accepto a desgrat i sense remei, a la vida real allà fora, sembla cobrar sentit amb aquesta recompensa. Tot el que et fa feliç et posa també una mica trist, l’edat adulta comporta aquesta condemna. No sé quan podré tornar a passejar amb bicicleta amb la meva filla Delia. Potser l’estiu que ve, suposant que ella encara vulgui. De moment s’han acabat les vacances: he vist repetit el partit del València.