La gran estafa de l’amor, per Mónica Vázquez

No és l’amor el que alimenta la indústria de l’idil·li, si no la incessant recerca, la trepidant caça d’una quimera que es resisteix a ser conquistada. És la dramatització de la croada per l’amor el que ens arrenca sospirs i ens distreu fins al punt d’oblidar-nos del veritable amor, aprenent a disfressar-ho de petits gestos que recollim en la collita constant de la ficció. Ens imaginem com serà aconseguir l’impossible, com ens trobarem quan siguem els protagonistes d’aquesta història inaudita que hem interioritzat a base de pel·lícules, novel·les, contes de fades i publicitat, deixant-nos inundar per la màgia prefabricada del romanticisme fet ficció. Esfullem margarides somiant com serà viure el deliri d’estar enamorat i, miratge a miratge, ens empatxem amb un buit ensucrat, empassant sense pausa, extasiats. Ens afartem d’aquest no-res ensucrat i ens deixem envoltar per la sensació d’èxit, però amb el temps ens en adonem que seguim tenint gana. És tot aparença, l’aventura gamificada d’una cosa que ens han ensenyat a voler fins al punt de necessitar-la, i que han enterrat sota tones de pantomimes i ficció perquè mai la puguem trobar. Això és especialment evident en els programes de televisió que venen la recerca aliena del somni enamorat. N’hi ha de mil tipus i la majoria aconsegueixen convertir-se en un producte d’èxit. Fa poc Netflix va rescatar de l’oblit un programa britànic en què els participants porten màscares de diferents animals fins a ser irreconeixibles sota tant maquillatge i així es coneixen i van seleccionant la seva parella ideal. La idea és ajudar els participants a veure més enllà del físic i connectar emocionalment en lloc de deixar-se portar simplement per l’atracció estètica. Un cop han triat amb el cor, es treuen la màscara i l’espectador comprova, des de l’escèptic sofà de casa, que tots els participants són joves i atractius, i que no han après res i continuen sent tremendament superficials. Hi ha moltes coses que no funcionen en aquest programa a la recerca de l’amor, però la constant que més em cou, i veig repetir-se en tots els ‘realities’ que pretenen vendre’ns la mateixa misèria pseudoromàntica, és la insultant joventut dels participants. Amb 19 anys ja s’autoproclamen desastres en l’amor. Amb 22 miren tràgicament a càmera i diuen que ho han intentat tot i que no saben què més fer per trobar la seva persona ideal. Amb 25 es posen l’etiqueta de «conco», i amb 28 es donen a si mateixos per perduts. Hem venut tant i tan bé que hi ha una persona perfecta per a nosaltres que màgicament farà que tot sigui fàcil i bonic que, si no la trobem, mai serem feliços. Els hem convençut que estan incomplets, i que han de trobar la seva altra meitat en un cor aliè. Veiem l’amor com una cura, l’únic antídot per aquesta vida que ens ha tocat viure. L’amor es converteix en una fórmula buida que anomenem «parella», una rutina de canvi constant en què aprenem a estimar altra gent per no haver d’aprendre a estimar-nos nosaltres mateixos. I ens tornem addictes a les dosis d’amor que rebem, mesurant la nostra vàlua a base d’apreciació aliena. Consumim aquesta validació externa en èxtasi, i aquests petits gestos prefabricats que aprenem de les ficcions romàntiques es converteixen en la moneda oficial d’aquesta terra de por i desesperada soledat. Que ens estimin altres, que el món ens va ensenyar a odiar-nos nosaltres mateixos i ho fem massa bé com per deixar de fer-ho. En som experts. Però la veritat és que l’amor de la teva vida ets tu, i aprendre a estimar-te és el més important que faràs mai. Necessitaràs invertir el teu preciós temps a trobar-te tu mateix en tot el que fas, a fer-te feliç, a descobrir-te a cada pas del camí. I així, caminant, potser trobes amb qui compartir l’aventura de conèixer-te. Però les presses mai van ser bones companyes, i què vols que et digui: disfruta’t una mica més abans de compartir-te amb els altres. Estima’t una estona, i així podràs ensenyar els altres a estimar-te com vols que t’estimin de veritat.

El més llegit