No és l’amor el que alimenta la indústria de l’idil·li, si no la incessant recerca, la trepidant caça d’una quimera que es resisteix a ser conquistada. És la dramatització de la croada per l’amor el que ens arrenca sospirs i ens distreu fins al punt d’oblidar-nos del veritable amor, aprenent a disfressar-ho de petits gestos que recollim en la collita constant de la ficció. Ens imaginem com serà aconseguir l’impossible, com ens trobarem quan siguem els protagonistes d’aquesta història inaudita que hem interioritzat a base de pel·lícules, novel·les, contes de fades i publicitat, deixant-nos inundar per la màgia prefabricada del romanticisme fet ficció. Esfullem margarides somiant com serà viure el deliri d’estar enamorat i, miratge a miratge, ens empatxem amb un buit ensucrat, empassant sense pausa, extasiats. Ens afartem d’aquest no-res ensucrat i ens deixem envoltar per la sensació d’èxit, però amb el temps ens en adonem que seguim tenint gana. És tot aparença, l’aventura gamificada d’una cosa que ens han ensenyat a voler fins al punt de necessitar-la, i que han enterrat sota tones de pantomimes i ficció perquè mai la puguem trobar.