El sector sanitari està sotmès a una pressió constant de novetats tecnològiques, aspiracions de malalts per nous tractaments, expectatives ciutadanes que tot és tractable i una indústria que no afluixa en les seves ànsies per complir aquestes esperances i treure un bon benefici econòmic. Quan aquestes pressions arriben al decisor polític, la seva precarietat és manifesta: salvant alguns casos i excepcions de cada moment, ni per capacitació, ni per autoritat, ni per legitimitat reconeguda (tot és vist com un cost), només els queda el poder administratiu per poder tapar aquelles deficiències. Nous medicaments, ara contra l’Alzheimer, amb una encara dubtosa efectivitat provada, i en tot cas lluny dels llindars de cost-efectivitat que els facin sostenibles, però també tractaments oncològics que allarguen lleugerament l’esperança de vida o l’aparició d’altres ‘medicacions socials’ truquen a la porta del polític ja per les vies de Sanitat, Ciència i Tecnologia, Indústria o Economia.