Quan analitzem fredament l’energia que necessitem, la capacitat que tenim per produir-la, el desorbitat preu de la llum a Espanya i el gravíssim problema de les emissions de CO₂, un es pregunta per què estem renunciant a les nuclears. Per plantejar-nos aquesta qüestió hem de ser capaços de superar certs tabús que han derivat en una por exagerada del nuclear. El símbol que encara alguns recordem és aquell adhesiu –pacifista i ecologista– de finals de la dècada dels 70 amb un sol somrient i el lema «¿Nuclears? No, gràcies». En l’imaginari es contraposava el món atòmic de la guerra freda amb la promesa solar com a font segura, pacífica i inesgotable d’energia. La rematada van ser tres accidents nuclears: Harrinsburg (1979), Txèrnobil (1986) i Fukushima (2011). Però han sigut casos realment excepcionals. El primer va ser a causa d’un error humà que no s’ha tornat a repetir a Occident perquè va obligar a fer molts canvis. El segon, a la combinació d’un mal disseny del reactor, a la falta d’un recinte de contenció i a una cadena de despropòsits en el marc d’un règim soviètic en descomposició, sense agència de seguretat independent. Finalment, Fukushima no té res a veure amb l’anterior. La central japonesa es va construir en una zona sísmica i hi va haver un tsunami. Però el material radioactiu no va sortir a l’exterior perquè hi havia vas i es van activar tots els protocols. Al costat d’aquests tres greus accidents, hi ha en l’actualitat 442 centrals nuclears que funcionen correctament i subministren l’11% de l’energia mundial.