El futbol de Messi com a forma artística

El brusc gir de guió i el subsegüent estupor per la marxa de Leo Messi han coincidit amb la canícula d’agost, és a dir, amb dies calurosos, aclaparadors a desgrat de la seva buidor, de la seva lleugeresa. L’any passat Messi volia marxar i Bartomeu el va fer quedar. Ara, quan refiava de quedar-se, quan, de fet, ho tenia coll avall, Laporta li ha dit que marxi perquè el Barça està arruïnat. No tinc cap dubte que el president, que va excedir-se en el seu optimisme, volia Messi tant com Messi volia continuar al Barça. Aquests dies, pensant en el número 10, m’ha vingut al cap el malaguanyat Manolo Vázquez Montalbán. Em preguntava com hagués descrit ell el que ha estat el Barça de Messi, i també, esclar, amb quines paraules hagués expressat el que, per als que ens agrada el futbol, i sobretot per als culers, significa aquesta despedida sense despedida, aquesta topada aparatosa amb la realitat, l’amarg despertar de l’adéu de Messi. De cop i volta hem sabut no sols que Messi ha de marxar, sinó també que el Barça està en fallida econòmica i ara també esportiva, institucional i anímica. Som davant d’un futur més incert que mai, d’unes tenebres espesses, que haurem de travessar sense el far que ens ha orientat tots aquests anys, sense aquell nen apocat que va arribar a Catalunya amb un problema a les cames, que no li creixien així com tocava. Messi no ha estat només el guia del Barça. No ha estat només el millor dels jugadors. Ni només els seus gols i assistències. Ni els títols que ha guanyat i ha ajudat a guanyar. L’argentí, el seu futbol, transcendeix els resultats increïbles, les estadístiques estratosfèriques. Messi no és únicament els seus números i la infinita col·lecció de rècords. No és solament el què, la quantificació del que ha estat capaç d’aconseguir, les xifres que donen testimoni del que ha estat. Va molt més enllà. Perquè hi ha també, segurament per sobre de tot, el com. Com ha jugat, com juga. Vázquez Montalbán, que va morir sense poder veure Messi al primer equip del F.C. Barcelona, va ser capaç de fer a miques el prejudici estúpid segons el qual el futbol és una cosa de la massa, és a dir, de la gent del carrer, de les persones vulgars. Ell va escriure sempre contra aquest tòpic elitista i classista. MVM va prendre’s el futbol seriosament, i va fer que molts altres escriptors, pensadors i intel·lectuals comencessin a mirar el futbol d’una forma diferent, menys estereotipada. Sense l’habitual desdeny prefabricat. L’art, a desgrat de les infinites temptatives de definir-lo, continua sent quelcom en gran part inaprensible. Sabem, tanmateix, que té a veure amb allò sorprenent, imprevist, inesperat, original, únic, fruit d’una lògica especial, que va més enllà, que obre portes i finestres, que ens meravella i que, en definitiva, si no ens fa millors persones sí que ens regala moments joiosos. Ens fa disfrutar. Leo, al Barça, ha repartit felicitat a cabassos durant més de disset anys. No podem saber si Vázquez Montabán hi coincidiria, però el futbol de Messi connecta amb tot això. És fascinant, hipnòtic, emocionant. Ho és més que el de cap altre jugador del present o del passat. Messi és capaç d’impugnar el temps i l’espai, d’arribar sempre una dècima, o tan sols uns mil·lisegons, abans del que és possible. Amb els desplaçaments del seu cos traça coreografies perfectes, amb els seus passis, inesperades formes geomètriques. El seu joc constitueix una determinada forma d’estètica. No tan sols és capaç de guanyar atenint-se a les convencions o les regles, sinó de fer-ho d’una manera tan especial, tan particular, tan pròpia, que ens deixa bocabadats. Són molts els esportistes capaços d’imposar-se als seus rivals, però, en canvi, són molt pocs, comptats, els que poden comparar-se amb Messi a l’hora de generar bellesa. Parlo de figures com, entre d’altres, John McEnroe, Carl Lewis, Nadia Comăneci, Michael Jordan o Muhammad Ali (Cassius Clay). Lionel Andrés Messi Cuccittini ens deixa. Ha estat una punyalada per l’esquena mentre, en pantaló curt i un got a la mà, badàvem, no pensàvem en res. La millor fórmula per combatre l’actual desolació comença, em sembla, per l’agraïment. Per donar les gràcies per l’immens privilegi de què hem gaudit durant tants anys.

El futbol de Messi com a forma artística

Són molts els esportistes capaços d’imposar-se als seus rivals, però, en canvi, molt pocs, els que poden comparar-se amb Messi a l’hora de generar bellesa

El més llegit