¿Ampliar l’aeroport?: més temps, més rigor i més prudència

En bona part de les grans ciutats d’Europa es debat sobre la necessitat i l’oportunitat d’ampliar els seus aeroports. No són debats senzills. Al contrari, requereixen temps, rigor i prudència: tres factors que la discussió sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat sembla que tan necessita com manca. La necessitat de donar-se temps es deriva, en primer lloc, del fet que, en el context de crisi ambiental global, el transport aeri es troba en un moment de canvis notables. La decisió del Govern francès de no ampliar l’aeroport Charles de Gaulle anunciada el febrer d’aquest any o l’oposició de Sadiq Khan, alcalde del Greater London, a la construcció de la tercera pista de Heathrow s’han fonamentat, sobretot, en consideracions de tipus ambiental i en la necessitat de donar compliment als acords de París sobre l’escalfament global. En aquesta situació, el Govern espanyol, que fa mig any va declarar de manera emfàtica la situació d’emergència climàtica, haurà de justificar amb arguments de molt pes la necessitat d’ampliar els aeroports de Barcelona i Madrid. A les prevencions associades a la qüestió ambiental s’afegeix la situació engendrada per la pandèmia. Aquesta ha evidenciat les possibilitats del teletreball i ha posat en relleu els riscos sanitaris (reals o percebuts) associats als desplaçaments. L’impacte d’aquestes qüestions sobre els hàbits dels usuaris són encara incerts, però poden resultar profunds i de llarga durada. A més, es podrien a afegir-se a l’extensió de l’incipient moviment ‘flight shame’, o «vergonya de volar», iniciat als països del nord d’Europa, que propugna la limitació voluntària dels desplaçaments amb avió. Avui, qualsevol predicció sobre l’evolució del trànsit aeri resulta, com a mínim, atrevida. Les decisions sobre les infraestructures requereixen temps per a l’estudi, la reflexió i l’acord. Les presses amb què s’ha plantejat la discussió sobre l’ampliació del Prat no es corresponen en absolut a aquest requeriment. El segon element necessari per a la presa de decisions d’aquest tipus és el rigor. Una actuació com la que es proposa té unes implicacions de gran abast. Des del punt de vista pressupostari, els 1.700 milions d’inversió anunciats suposen més de 10 vegades els recursos que l’Ajuntament de Barcelona ha pogut invertir en el pla per a la millora de barris de la ciutat en els últims quatre anys i un volum molt superior al que la Generalitat i els ajuntaments va invertir en la llei de barris entre el 2004 i el 2010, per posar-ne només un parell d’exemples. Quant als aspectes territorials, la conveniència de l’ampliació s’hauria de considerar en relació amb el conjunt de les infraestructures d’accessibilitat exterior de Catalunya. En particular, tal com han fet notar els ajuntaments de Barcelona i el Prat, cal estudiar les possibilitats de transvasament de la mobilitat de curta i mitja distància cap al tren d’alta velocitat. En aquest sentit, sorprèn l’inconcret anunci fet en els últims dies sobre la connexió amb alta velocitat dels aeroports de Reus i Girona. La primera resultarà molt difícil per raó de les actuacions ferroviàries realitzades pel mateix Ministeri de Transports al Camp de Tarragona. En el cas de la segona, malgrat estar prevista des de l’any 2010 al Pla Territorial de les Comarques de Girona, Estat i Generalitat han deixat passar més d’una dècada sense cap avenç substantiu. L’estimació de l’impacte econòmic de l’actuació proposada també ha de ser rigorosa, en particular quant als efectes sobre l’ocupació. Les informacions que s’han donat a conèixer fins ara són, com a mínim, discutibles. ¿És creïble la generació de 85.000 nous llocs de treball? ¿En quin termini? D’altra banda, caldria analitzar el cost d’oportunitat d’aquesta inversió i si fer servir els recursos a consolidar el Corredor Mediterrani, així com a impulsar els serveis ferroviaris regional i de rodalies (manifestament millorables en molts aspectes) no podria donar millor rendiment en termes econòmics, laborals i socials. Finalment, a l’hora de prendre una decisió com la que es proposa cal prudència, que segons diuen és la primera virtut en política. Es requereix prudència i respecte quant a l’ús dels recursos, el diàleg institucional i els processos democràtics de participació. I sobretot prudència en matèria ambiental, ja que les actuacions que es proposen poden tenir efectes irreversibles en un medi particularment fràgil com és el delta del Llobregat. Sorprèn en aquest sentit que s’anunciïn acords i decisions sense haver donat a conèixer els projectes en la seva integritat i sense haver-ne avaluat l’impacte ambiental, que, com ha recordat el portaveu europeu, és responsabilitat dels Estats membres. Prendre’s el temps adequat, avaluar amb rigor els avantatges i inconvenients i actuar amb prudència en un escenari molt incert. Aquests són els requisits necessaris perquè les institucions i la societat catalana puguin portar a terme un debat constructiu sobre l’aeroport del Prat, lliure d’imposicions, pressions i prejudicis.

¿Ampliar l’aeroport?: més temps, més rigor i més prudència

En el context de crisi ambiental global, el transport aeri es troba en un moment de canvis notables que fan molt arriscades les previsions de futur

El més llegit