¿Dol amb pa és bo de passar?

Al juny es van vendre 65.000 cases segons el registre notarial. Un gran augment, no ja respecte a l’any passat, sinó també, d’un 41%, sobre juny del 2019, abans de la pandèmia. És el juny dels últims deu anys en què s’han venut més cases. En els últims quatre mesos l’atur ha baixat en 494.000 persones i a finals de juliol hi ha ja més treballadors (19,59 milions) que abans de la pandèmia, tot i que –compte– entre ells encara hi ha 330.000 en erto. Amb la vacunació hi ha rebot. El PIB va créixer en el segon trimestre un 2,8% respecte a l’anterior i ni més ni menys que un 19,8%, respecte al segon del 2020, quan el confinament va enfonsar l’activitat econòmica. A Catalunya, el creixement trimestral, segons estadístiques de la Generalitat, va ser fins i tot més gran, un 4,1% atribuïble en part a certa normalització després de les eleccions catalanes de febrer. I el dèficit públic s’ha reduït un 27% en els cinc primers mesos. Els ingressos creixen més que les despeses i, tot i que l’Estat gasta molt per pal·liar la crisi –com aconsella l’FMI–, el dèficit es conté. No tot és positiu. La venda de cotxes no remunta i l’Ibex s’ha revaloritzat l’any un 9,45%, que no només és menys del 14,5% de l’americà Dow Jones, sinó també que altres índexs europeus com el CAC francès (22,15%) i el Dax alemany (14,7%). Els que inverteixen en la nostra borsa –la suma en mans d’estrangers és el 50%– són menys optimistes a mitjà termini. Quan l’economia va bé, els conflictes haurien de ser més solubles. Ja ho diu aquell vell refrany basat en Sancho Panza, que «dol amb pa és bo de passar». A l’Espanya del segle XXI, molt més rica i moderna que la del Quixot, la bona marxa de l’economia hauria de reduir la crispació política, tot i que la temptació de menystenir al contrari i del «tot o res» estan més vives que en la Transició. Amb tot, a mig estiu és legítim fantasiejar amb la idea. ¿Suavitzarà el rebot econòmic la conflictivitat política? Ho veurem quan arribi la tardor (o potser abans). Però la confiança en el bàlsam econòmic passarà tres grans proves. La primera, una millora de les relacions entre els dos grans partits (i entre els seus líders) que ha impedit la renovació del Consell del Poder Judicial, que acumula ja més de dos anys de retard i que, ho vaig escriure la setmana passada, pot portar-nos a un carreró sense retorn. Sense un mínim consens –com el que hi va haver entre Adolfo Suárez i Felipe González, que es disputaven el poder entre (almenys només de boca) socialdemòcrates i conservadors, tots dos molt lluny de la majoria parlamentària– la crisi política empitjorarà encara més. La segona prova és la desinflamació del conflicte català. El Govern ha fet un pas valent (i no sense riscos) amb els indults. ERC no predica ja la unilateralitat i el president Aragonès és molt més assenyat que el seu predecessor. I la victòria electoral del PSC és un factor d’estabilitat. Però més de deu anys de conflicte identitari no se superen en un dia. Aragonès no ha anat a la Conferència de Presidents i la raó és que l’independentisme està deixant de ser practicant (proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern el 2030), però molts catalans continuen votant per l’Estat propi. Aragonès es mourà amb molta cautela. El seu objectiu és que ERC continuï manant a la Generalitat després de les pròximes eleccions. I per a això ha de practicar el realisme i no ferir les il·lusions dels seus fidels. No ho té fàcil. Madrid tampoc. La tercera prova és la credibilitat del Govern Sánchez. Les coalicions són complicades, però això d’aquesta setmana amb l’aeroport de Barcelona és el joc dels disbarats. El Govern Sánchez, el PSC, l’empresariat català, la cúpula de Junts i la d’ERC (menys), a favor de l’ampliació perquè Barcelona no perdi pols. En contra, l’alcaldessa Colau (que critica «l’economia de la pilotada i l’especulació»), el mig Govern de Podem amb la vicepresidenta Yolanda Díaz al capdavant, una consellera d’ERC i l’expresident Torra, tots regirats en el populisme ecologista. Si els grans aeroports ja no convenen (tesi gaire arriscada), millor començar contra els de Nova York, Londres o París. O, ¿per què no?, per Madrid

¿Dol amb pa és bo de passar?

La incògnita és si el rebot econòmic ajudarà a suavitzar els conflictes polítics

El més llegit