Tant adjectiu no ens deixa veure la realitat

De les tres obsessions de les dretes mundials –Cuba, Veneçuela i Nicaragua–, l’última és la que té una solució més senzilla. Governa una parella de tirans banderes que va liquidar l’esperit de la revolució sandinista per cargolar-se en el poder. Daniel Ortega i Rosario Murillo són responsables de la brutal repressió de les protestes del 2018 que va causar centenars de morts, nombrosos ferits i detinguts. El que va començar com un descontentament per la reforma del sistema de la Seguretaat Social va derivar en esmena a la parella presidencial. Figures notòries del vell sandinisme, com Ernesto Cardenal i Carlos Mejía Godoy, van denunciar els abusos. Avui és una dictadura sense careta que deté els herois que van lluitar contra Somoza. Pocs creuen que les eleccions presidencials del novembre seran justes. La parella governant ha detingut o arrestat als seus domicilis vuit aspirants, i invalidat les seves candidatures. L’última és Berenice Quezada, que va ser miss Nicaragua el 2017, i que disfruta de predicament a les xarxes socials. ¿El seu delicte? Esmentar el que va passar el 2018, una cosa que està prohibida. La repressió s’acarnissa amb els periodistes, els líders socials i els estudiants. Hi ha 32 dirigents arrestats. D’altres s’han exiliat o passat a la clandestinitat. Hi ha obsessió amb els Chamorro, una dinastia política que va estar amb el primer sandinisme i que avui és la seva oposició principal. Protestes a Cuba Si amb Nicaragua és fàcil perquè es tracta d’una dictadura tan repressiva com la bielorussa, en els dos altres casos és més complex. Espanya té llaços emocionals, econòmics, polítics i històrics amb Cuba que demanden prudència en els adjectius. Si la van tenir Franco i Fraga, l’hauria de tenir l’actual PP. No es pot parlar dels problemes de Cuba sense tenir en compte el perjudici causat per 63 anys d’embargament per part dels EUA. A més de l’efecte econòmic, hi ha un altre polític: va portar a la Revolució al bloc soviètic. L’embargament també és l’excusa per tapar els fracassos del règim. A Miami conviuen quatre exilis. El més antic va fer de l’anticomunisme una forma de vida. És més revengista que el dels marielitos dels anys 80 i el dels balseros dels 90. Després hi ha els es van exiliar amb Trump i van haver de penar com qualsevol immigrant. Per a ells no hi va haver privilegis d’entrada. L’erupció de la protesta massiva i inesperada de juliol, que va afectar tota l’illa, representa un canvi narratiu. Són joves que no se’n volen anar del seu país, però que exigeixen viure en llibertat en un sistema eficaç que generi ocupació. La solució política de Cuba no dependrà de Miami ni del Despatx Oval, sorgirà de les seves tripes. Crisi perpètua a Veneçuela Veneçuela arrossega un problema d’origen: va ser capitania general, no un virregnat. Explica les seves limitacions històriques per crear una estructura d’Estat amb un funcionariat professional. Un altre és la seva oposició. Són els mateixos, o els fills dels que van saquejar el país entre el dictador Pérez Jiménez i l’arribada al poder d’Hugo Chávez. És cert que va intentar un cop, va fracassar i va penar amb presó, però la seva entrada al Palau de Miraflores va procedir de les urnes. Nicolás Maduro no té el seu carisma i va heretar el país amb el preu del petroli a la baixa. Va guanyar per la mínima les eleccions del 2013 després de la mort de Chávez. Capriles ha sigut amb diferència el millor opositor, l’únic que va entendre el context. En els comicis legislatius del 2015, l’oposició unida va arrasar al chavisme: va obtenir dos terços de la Cambra. El Suprem va anul·lar tres diputats, dos de l’oposició i un de propi per dissimular, que impedia que poguessin canviar la Constitució. Maduro va entendre la lliçó: si hi ha eleccions lliures, perd el poder. Veneçuela s’ha fracturat en tres: el règim que reprimeix, l’oposició que protesta i la majoritària, que pateix i observa. El gran error de l’oposició arrenca en aquella victòria del 2015. La primera decisió del president de l’Assemblea va ser retirar el retrat de Chávez. Va perdre l’oportunitat d’un gest de reconciliació. El missatge era clar: hi haurà venjança. Han passat sis anys i continuen sense ser capaços de construir un discurs nacional que inclogui tots els veneçolans. El barri de Caracas «23 de enero», on Chávez és un heroi, és ple de pintades anti-Maduro. Són recolzaments que l’oposició menysprea des del seu classisme. Si no pot oferir solucions i esperança per a tothom, chavistes i militars inclosos, seguiran a l’oposició durant anys. ¿Com guanyar unes eleccions si prometen taula rasa amb allò bo i el dolent?

El més llegit