Els Jocs Olímpics, més que una competició esportiva, són una autèntica màquina de fabricar mitologia. Des dels orígens, barrejant l’esforç heroic, la superació personal, la trajectòria tràgica, la culminació d’una cursa d’obstacles. De fet, tinc la teoria que els Jocs s’organitzen amb l’afany d’alimentar aquesta literatura. Hi ha un marge suficient (cada quatre anys, ¡excepte si hi ha pandèmies o guerres pel mig, és clar!) perquè es vagin modelant les històries, perquè vagin madurant, i, alhora, la cita funciona com a recurrència temporal, que permet establir categories, definir personatges, episodis i capítols. Una cita que ens alimenta periòdicament. És com si tothom es confabulés (cadascun dels esportistes pel seu compte, sense conèixer els detalls dels altres) per construir un relat que contemplem com una novel·la unitària, feta d’alegries i decepcions, de tristeses insondables i de resurreccions. Els Jocs Olímpics funcionen, doncs, com a fites extremes d’una narrativa que manté la tensió a base d’epopeies individuals. En cada nova edició, els quatre anys de cada olimpíada (¡si no hi ha guerres o pandèmies, és clar!) tenen la funció d’acumular experiències que esclaten rere les medalles.