Com dues gotes d’aigua

Una cosa és veure jugar a waterpolo en directe, a les grades de la piscina de qualsevol dels grans clubs catalans (Sabadell, Mataró, Terrassa, Mediterrani, Rubí, Barceloneta i Barcelona), que són, ¡quina proesa!, els que nodreixen, al complet, les seleccions espanyoles masculina i femenina de les seves estrelles i, una altra cosa molt diferent, veure’ls jugar per TV. En directe gairebé no els veus, gairebé no els sents, gairebé no disfrutes. Són tan enèrgics, tan forts, tan alts, tan físics, es mouen tant, neden amb tal agressivitat, velocitat i coratge, fabriquen tanta escuma i guirigall a l’aigua, l’agiten tant, que només quan s’eleven per sobre de l’aigua com aquests dofins que persegueixen el barco de Balearia pel Mediterrani, pots apreciar com són de corpulents i atlètics. No obstant, per televisió, a vista de dron, en primer pla i, sobretot, amb les càmeres que hi ha sota l’aigua, comproves (i perdó) que el waterpolo és un esport d’autèntics animals, en el bon sentit de la paraula, de cossos immensos, forts, atlètics que, en efecte, han de portar dos banyadors perquè, hi ha tant joc subterrani (no diré brut, no), que fins i tot pots quedar-te despullat sense saber-ho. O sabent-ho. Ells, és clar. A buscar els ors Per primera vegada, els nois i les noies espanyoles, que no són poca cosa en el panorama del waterpolo mundial (ells són subcampions d’Europa i del món i elles, campiones continentals i subcampiones del món), compartiran semifinals i, per tant, lluitaran per les medalles. Perdó, lluitaran per l’or, que és per al que han anat a Tòquio. L’exhibició d’ahir d’Espanya davant els EUA va ser impressionant i mai van deixar de ser guanyadors i líders al marcador, acabant el partit amb un últim gol en el qual el bo de Fran Fernández va nedar en solitari fins a posar-se, pilota inclosa, a la porteria ianqui ell solet, ja que el porter se n’havia anat a rematar un córner (o una cosa així). Aquests nois, gairebé tots de l’impressionant Barceloneta (són 10 els seleccionats d’aquest club), s’enfrontaran a Sèrbia, que ja han guanyat (13-12), fa uns dies, a Tòquio. L’equip de David Martín comença com el conjunt de Miki Oca per un porter/a impressionants. Tots diuen que, en waterpolo, no hi ha millor atac que una fèrria defensa i en aquest sentit, lluitar, el que es diu lluitar, lluiten com ningú. ‘El Mur’, com anomenen David López Pinedo, s’engeganteix a mesura que creixen els seus companys, el mateix que li passa a Laura Ester, nominada la millor jugadora europea per segona vegada consecutiva. Gràcies, gràcies, gràcies «Són com dues gotes d’aigua, em refereixo a les dues seleccions», explica Joan Jané, que ho ha sigut i ho és tot en el waterpolo espanyol i mundial. «I quan dic que són dues gotes d’aigua és que als dos equips, que practiquen un waterpolo genial, bonic i molt creatiu gairebé imprevisible, els caracteritza la solidaritat, la disciplina, la complicitat, comportar-se i jugar com un equip. ¿Què significa això?, doncs que jo nedo tres metres més perquè sé que, en la següent jugada, els nederas tu per mi. Pot ser que en altres disciplines puguis guanyar sense comportar-te com un equip: en el waterpolo això és impossible». A Jané no li importen les medalles. «¡Tant de bo guanyin l’or els dos equips!, però el que han fet a Tòquio dignifica el nostre esport. Jo ja els estic eternament agraït, a ells i a elles».

El més llegit