Refer el contracte social s’ha convertit en una veritable mantra arreu. Sense un sòlid contracte social que articuli la convivència, basat en el reconeixement de drets i deures de tots, sota la lògica de la reciprocitat en les obligacions d’uns envers els altres i que ofereixi prosperitat i progres compartits, les democràcies lentament es van erosionant . Hi ha un ampli consens en aquest plantejament. I és que els riscos polítics són molt obvis. Els autoritarismes, d’esquerres i dretes,més o menys subtils o descarnats , amb característiques nacionals singulars, en la mesura que malgrat la globalització , la política continua sent un fenomen extremadament local, n’estan a l’aguait. Òbviament, el desencadenant d’aquesta demanda de refer el contracte social està íntimament lligada a les enormes conseqüències socials i polítiques de la Gran Recessió que s’inicià amb la caiguda de Lehman Brothers l’any 2008. Aquella crisi, que ens recordà el crack del 1929, comportà un significatiu increment de les desigualtats socials i l’afebliment de les classes mitjanes ,amb la corresponent radicalització i polarització polítiques. Singularment succeí a Europa, en el context dels països avançats, on la resposta macroeconòmica a la crisi, posà l’accent en l’austeritat com estratègia de sortida a partir del 2010. Allò fou especialment dramàtica en les societats i economies del sud d’Europa. En podem donar fe. Tot plegat evidencià l’esgotament del model de política basat en les liberalitzacions, desregulacions i privatitzacions com a dogmes, que menystenia el paper dels Estats ( “El Govern no és la solució al nostre problema; el govern és el problema”) , que considerava a les desigualtats com inevitables i que defensava les virtuts dels impostos baixos. La rematada final a aquest plantejament ha estat la pandèmia que encara ens colpeja. Davos, la OCDE, l’FMI, els gestors de gegants com BlackRock…tots insisteixen en la necessitat de recrear el contracte social. Estem en un moment que ,en molts sentits, ens pot recordar a 1945, quan les idees, i el pacte polític de socialdemòcrates, democratacristians i liberals, varen desplegar a l’Europa democràtica l’Estat del Benestar i l’economia social de mercat que va permetre, en terminologia francesa, “30 anys gloriosos” de creixement econòmic, reducció de les desigualtats i alta mobilitat social.