Fets i no només paraules

Les notícies que arriben aquesta setmana de Tunísia són dolentes. El president Kaïs Saïed, un professor elegit el 2019 amb el 70% dels vots, ha invocat l’article 80 de la Constitució per assumir tots els poders, destituir el primer ministre i suspendre el Parlament durant 30 dies. Ho ha fet amb el suport de la cúpula militar (tot i que després ha destituït el ministre de Defensa), mentre amenaça amb fortes sancions els qui a partir ara alterin l’ordre ciutadà. Saïed diu que ho fa per «salvar el país» i ha anunciat que aviat nomenarà un altre primer ministre i que governarà per decret llei fins que es restauri la normalitat democràtica. Fa mala pinta. Tunísia va ser el bressol de la Primavera Àrab quan el desembre del 2010 Mohamed Bouazizi es va immolar com un bonze després de ser humiliat en públic i perdre el seu humil mode de subsistència. La seva mort va desencadenar protestes massives que es van carregar el règim dictatorial i corrupte de Ben Ali (que es va exiliar amb els seus diners a l’Aràbia Saudita) i que des de Tunísia es van estendre després a tot el món àrab, van enderrocar Gaddafi, Bouteflika i Mubarak, van encendre guerres a Síria i el Iemen, van desencadenar revoltes al Líban i Bahrain i els més llestos de la classe, com Mohamed VI del Marroc i Abdalá de Jordània, van fer els canvis cosmètics necessaris per mantenir-se en el poder. El que va passar després és que el món àrab estava tan ansiós de llibertat i de dignitat com mancat de tradicions democràtiques i, quan van caure els dictadors, es van imposar les úniques realitats que de veritat hi havia allà: la tribal i la religiosa dels Germans Musulmans. Hem volgut creure que Tunísia va ser un cas a part perquè la democràcia va aconseguir assentar-se quan el partit islamista Ennahda va acceptar un govern laic, una Constitució democràtica, eleccions lliures i posar en marxa una transició que fins i tot va reportar un premi Nobel de la Pau a diversos grups ciutadans. Però aquesta imatge té una bona part de miratge voluntariós i l’alegria ha durat poc, tot i que part de la culpa la tinguin els seus veïns Líbia i Algèria, dos països amb molts problemes que li han contagiat un terrorisme i una inestabilitat que han afectat el turisme i l’ocupació. L’empobriment subsegüent ha desencadenat protestes massives al llarg dels últims anys i l’arribada de la pandèmia, amb només el 6% de la població vacunada, ha empitjorat més la situació i ha provocat una caiguda del turisme i de les remeses dels emigrants més gran i l’augment de l’atur, que avui arriba al 16,5% de la població i al 36% del segment entre 15 i 24 anys. Els joves emigren, el deute es dispara, l’economia s’ha contret el 7% el 2020 i el dèficit pressupostari arriba al 14%. En aquest context han esclatat noves revoltes populars contra la corrupció i la mala gestió governamental. El primer ministre Mechichi, un independent que fins ara presidia el tercer Govern de Saïed, va reconèixer inicialment la legitimitat de les revoltes, cosa que no li va impedir reprimir-les amb duresa i projectar la imatge d’un lliscament del règim cap a un model autoritari que ara es reforça amb el «cop constitucional» que denuncia Rachid Ghannouchi, líder de l’oposició islamista, que anima la població a sortir al carrer. El més preocupant del que passa en Tunísia aquests dies és que hi ha molts ciutadans que temen els desordres, que sembla que han oblidat els excessos i la corrupció de l’època de Ben Ali i que troben a faltar l’estabilitat i la pau que donava el seu règim autoritari. I això explica el creixement a les enquestes del Partit Desturià Lliure, la lider del qual, Abir Moussi, antiga partidària del dictador, aprofita en el seu favor el fet que la llibertat sense possibilitats econòmiques, sense feina, sense educació o sanitat, sense seguretat i amb estómacs buits es queda en xerrameca buida. Per això és necessari que les nostres declaracions de solidaritat amb la democràcia tunisiana es vegin acompanyades d’una política decidida que l’ajudi a crear ocupació i a combatre el terrorisme i la corrupció. Al fer-ho ens en beneficiarem també nosaltres, perquè l’estabilitat del Magrib és essencial per a la nostra pròpia seguretat i Tunísia és molt a prop.

Fets i no només paraules

Per això és necessari que les nostres declaracions de solidaritat amb la democràcia tunisiana es vegin acompanyades per una política decidida que l’ajudi a crear ocupació i a combatre el terrorisme i la corrupció.

El més llegit