Tornar als vells llibres

Tinc la biblioteca partida en dos, una meitat al nostre pis de Barcelona, l’altra a Águilas, al pis d’estiueig dels meus pares. Tornar a Águilas és recuperar la meitat oblidada de la meva biblioteca, tan diferent de l’altra. A Barcelona hi ha llibres d’història, assajos de política, tractats de llibertat d’expressió, biografies, filosofia, psicoanàlisi, poques novel·les. A Águilas al contrari: narrativa espanyola i universal, poesia i teatre. Durant els últims anys, a Barcelona, he creat una biblioteca desproveïda de lírica i he deixat d’escriure novel·les, enfangat en l’articulisme i l’assaig, dedicant l’atenció que abans posava en les fantasies pròpies i d’altres a la burocràcia sense música del present. Alguns amics m’apressen que torni al d’abans però no conec els camins. Així que agafo alguns llibres a l’atzar. Comencen a ploure d’entre les pàgines entrades de cine amb les lletres esborrades per la calor, de concerts prepandèmics, el fullet d’una exposició d’Escher a Madrid, un altre d’una mostra de fotografia aficionada del meu poble, pamflets de publicitat de mestres africans que et treuen el dimoni del cos i et posen esperits bons per als diners, l’amor i el mal d’ull, faixes prometent que el llibre en el qual es van extraviar anava a canviar la literatura universal, bitllets de tren de viatges en els quals vaig caminar llegint i no mirant el mòbil, la butlleta d’una rifa que no vaig comprovar en 2004, notes amb apunts incomprensibles i dibuixos, pètals secs, marcapáginas de llibreries que ja no existeixen, cartes manuscrites de gent a la qual no record, la polaroid d’una antiga amant, una nota que em va deixar la meva mare dient que anava a tornar. Com fòssils brotats de la terra cauen dels llibres les coses del passat i desfilen també les glosses escrites amb bolígraf i llapis, confuses com jeroglífics, entusiasmades, i les parts remarcades que en el seu moment em van causar impressió i ara em semblen supèrflues, fredes, com escenes eròtiques aïllades del seu context propici, tancades en oficines grises, separades del cos i l’amor. Totes aquestes notes escrites als marges, com les que trobo a ‘Notas en los puños’ de Bulgàkov, són els testimonis d’un lector que disfrutava amb la seva lectura, d’algú que esperava capturar en la memòria fragments que es van perdre amb el record del dinar d’aquell dia i van marxar per l’embornal de l’oblit. No em costa imaginar-me a mi mateix assegut en seients del metro, estirat al llit, per terra amb una flexibilitat de faquir producte de la concentració, marcant totes aquestes frases, una mica furiosament, com si en el fons intuís que tot això s’oblidaria. Serveixen ara com postes en un camí cap enlloc ple de brossa. On un va deixar ingènues molles de pa per assegurar-se el retorn, ara hi ha les egagròpiles dels mussols de la memòria. Me n’adono així, fullejant i fent una ullada, que no és possible girar full perquè ni tan sols hi ha record dels fulls. Si llegís una altra vegada qualssevol d’aquestes novel·les serien d’altres perquè jo soc un altre, igual que serà un altre el meu fill quan sàpiga llegir i s’amagui aquí per saber qui ha sigut el seu pare.

Com fòssils brotats de la terra cauen dels llibres les coses del passat i desfilen també les glosses escrites amb bolígraf i llapis, confuses com jeroglífics, entusiasmades, i les parts subratllades que en el seu moment em van causar impressió i ara em semblen supèrflues

El més llegit