«¡Kubala! ¡Xuta! ¡Gol!»

Abans d’entrar en matèria, deixin-me que els digui que, malgrat veure-ho entre badalls, he disfrutat molt, gairebé massa, de l’or, perdó, del doble or (¡caram! ¿per què no compta doble?) d’aquesta meravellosa parella que sembla que no casin i són pegamento Imedio, formada per Fátima Gálvez (les noies primer) i Alberto Fernández. I res que han guanyat ‘de 10’ en tir olímpic, s’han coronat en tir al plat, que és com es diu des de sempre. I aquí vaig. El meu pare, que com a bon caçador era un gran competidor de tir al plat, em portava sempre amb ell quan anava als concursos que es feien a Santes Creus, on estiuejàvem, el Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, ja menys, i les Pobles. Recordo que el papa era un brillant tirador i destrossava els plats sortissin de cara o de costat. Veia la Fátima i l’Alberto i recordava l’eficàcia del ‘patilles’, de la seva pacient espera en el punt de tir, en el canvi de posició, la seva energia al doblegar l’escopeta per escopir els cartutxos i, sobretot, no he pogut deixar de pensar en els matins que vaig compartir esmorzar al bosc de Sant Sebastià, a l’esquena del meravellós monestir de Santes Creus. Els llestos gossos conillers I recordo, sí, a tots, els caçadors, amb les seves xiruques, les seves armilles de caçador, les seves immaculades escopetes (quan miraves l’interior del canó, era com si entressin a l’habitació dels miralls, de com que resplendia) i els recordo esperant que arribés el Sintu, l’amic de tothom del Pont, que, al seu estret remolc, portava les tres joies de la corona: el Kubala, el Xuta i el Gol. Ningú anava a caçar si el Sintu no portava els seus tres conillers. Ni els explico (jo els vaig sentir) quan entraven al bosc i el Sintu els cridava les ordres, els dirigia, els movia al càntic de «¡Kubala, Gol, Xuta! ¡Xuta, Gol, Kubala! ¡Gol! ¡Xuta! ¡Kubala!» Era graciosíssim. I caçaven, caçaven molt. La immensa alegria pel doble or d’aquests majestuosos caçadors de somnis, d’or, se m’ha entremesclat amb una cosa tan agredolça (i meravellosa alhora) com el bronze del monstre Pablo Carreño, que gairebé, gairebé, ja es podria retirar, i el caos que el tennista espanyol ha provocat al cap, ment i cervell d’algú que es creia (perdó, que es creu) indestructible com Novak Djokovic. El lamentable Nole I em sap greu dir-ho (o no), però els comentaris que Djokovic va fer després de l’abandonament de la jove gimnasta nord-americana Simone Biles, sabent tot el que li ha passat al llarg de la seva duríssima vida, joventut i adolescència, em semblen lamentables. «Si el teu objectiu és ser al capdamunt del teu esport, el millor és que comencis a aprendre a portar la pressió i els moments difícils tant a la pista com fora (...) Jo he après a desenvolupar mecanismes de gestió emocional que em permeten convertir la pressió en una cosa positiva i no com una cosa que em pugui destruir». Molt bé, xaval. Molt bé, campió. Molt bé, ‘number one’. Però Carreño et va destrossar, et va treure de polleguera, vas llançar una raqueta a la grada, en vas destrossar una altra, et vas enfrontar al jutge de cadira, vas perdre la medalla i, a més, vas deixar plantada (i sense medalla) la teva companya del dobles mixt, Nina Stojanovic. Ja veig que ho tens tot controladíssim, xaval. Podries demanar-li disculpes a Simone Biles i baixar uns dies a la terra. I que et mirin el cap, de veritat.

El més llegit