Sense sofà

Aquests dies, en plena mudança, mentre encara falten coses a la casa, he tingut una espècie d’experiència proustiana, que, en el meu cas, no s’ha degut a un record despertat per un sabor, sinó per una situació: com que encara no tenim sofà, he tornat a veure la tele asseguda en una cadira, com quan vivia a la casa familiar. Quan ets petita, estàs convençuda que la teva forma de vida és la normal. No hi ha tants elements de comparació i, a més, quan els tens, tot ho mesures amb l’exemple de casa teva. Vaig començar a adonar-me que algunes coses a la nostra se sortien de la norma, quan una vegada una companya de l’escola va entrar al lavabo. En va sortir impressionada. El lavabo de la planta baixa és un llarg tub interromput al mig pel rentamans i al final, com un tron, el vàter. «Si tens pressa, no hi arribes», va dir al sortir. Així em vaig adonar que aquest lavabo era ‘estrany’ i em vaig fixar que tots els meus amics, que vivien en pisos, tenien lavabos quadrats, on tot era a prop de la porta i no s’havien de fer almenys vuit passos per arribar al vàter. El mateix passava amb la tele. A casa meva no hi havia sofàs ni butaques; miràvem la tele asseguts en cadires, al voltant de la taula del menjador. Les butaques eren, pel que sembla, per al cine. A les nits, el meu germà i jo, tots dos insomnes de la casa, de vegades acabàvem ajaguts a terra, mirant cap amunt, com la gent a qui al cine li toca seure a la primera fila. Així recordo haver vist el final d’‘Hombre rico, hombre pobre’. També es pot plorar amb l’esquena recolzada a terra. Recordo la primera vegada que vaig veure la tele en un sofà. Un amic de l’institut em va convidar a sopar a casa seva. Després vam veure una pel·lícula. Em van cedir el centre del sofà. La seva germana va ocupar la dreta, ell es va asseure a l’esquerra. La seva mare va ocupar un sillonet i el seu germà, un altre. Jo em vaig asseure molt dreta, com era costum. Va començar la pel·lícula i al cap de pocs minuts vaig començar a percebre respiracions profundes al meu voltant. Tots s’havien quedat adormits, i no es van despertar fins que va sonar la música dels títols de crèdit. Tots alhora, a més. «¿Estava bé la pel·lícula?», van preguntar. Mai m’he adormit veient una pel·lícula, és igual com de soporífera sigui o com de cansada estigui jo. I ho dec als anys de veure televisió asseguda en una cadira. No és recomanable adormir-se quan s’està en una cadira. Una vegada em vaig veure reflectida en una escena d’‘Els passatgers del temps’, de Nicholas Meyer. En aquesta pel·lícula, H.G. Wells segueix els passos de Jack el Destripador, que ha utilitzat la seva màquina del temps per traslladar-se a finals dels anys setanta. Wells, a qui interpreta Malcolm McDowell, el persegueix en el temps i, un home del segle XIX, viu en un constant xoc cultural a l’enfrontar-se al món modern. En l’escena a què em refereixo la protagonista el convida a casa seva i li posa un disc. Ell, com si assistís a un concert, se sent ben dret a la cadira amb les mans sobre els genolls i escolta la música amb atenció. És un moment entendridor, que em va recordar aquelles dues hores que vaig passar veient una pel·lícula envoltada de gent profundament adormida. Tornar a veure una pel·lícula no és el que es diu còmode; i menys quan el teu cos ja ha tastat el sofà i, no obstant, aquests dies de cadira reconec la familiaritat d’aquesta posició. Hi ha alguna cosa en la memòria que sembla dir-li al cos com ha de col·locar-se per aguantar una hora i mitja sense empipar, sense que els músculs i les articulacions estiguin constantment enviant recordatoris de la seva presència. Acaba la pel·lícula i, a l’aixecar-te, potser notes una mica de pressió a la zona lumbar, però poc més que l’habitual en un cos de cinquanta anys. En aquest descobriment trivial em sembla veure una metàfora del retorn, de la barreja d’estranyesa i familiaritat. Veig un reflex de com, malgrat els anys d’absència, davant determinades situacions s’activen immediatament les respostes, els hàbits antics que tenies en desús des de feia molts anys. Surten una mica rovellats i polsosos del fons de la memòria, però, després de grinyolar una mica i treure’s la pols, es posen en funcionament com si sempre haguessin estat en marxa i et demostren que, com deia el tango, vint anys no és res. I trenta, tampoc.

El més llegit