Després d’escoltar Pedro Sánchez

Potser és pel recent canvi de Govern, o per les bones xifres d’ocupació del trimestre que acabava de comunicar l’INE, però Pedro Sánchez ha comparegut més relaxat i menys hieràtic que altres vegades. I les xifres de fons són bastant satisfactòries. En especial, com ja vaig escriure dilluns, en vacunació. Espanya, amb un 55% de la població vacunada de les dues dosis, és un dels països líders. El president va dir que teníem la medalla d’or. D’acord, anem per davant no només dels Estats Units, que a primers d’any semblava imbatible, sinó també de la mitjana europea i d’Alemanya i França, els dos grans països de l’euro. Una altra cosa és la Gran Bretanya. Sánchez va reconèixer que era un èxit no només del Govern sinó de tota la societat espanyola i del personal sanitari. Però es va resistir a dir que també de totes les comunitats autònomes, incloses les governades pel PP. Quan després va criticar –no sense raó– l’actitud dels populars per la renovació del Consell General del Poder Judicial i el Constitucional no hauria sobrat una mica més d’equanimitat. El president també va sortir protegit pel recent informe de l’FMI que diu que aquest any i el que ve Espanya, amb un 6,2% i un 5,8%, serà un dels països amb més creixement del PIB. I tot i que aquestes xifres són una mica inferiors a les de la vicepresidenta Calviño, empatar a creixement amb la Xina el 2022 no estaria gens malament. És veritat, Espanya pot estar orgullosa que malgrat les improvisacions i rectificacions –que s’han donat a tots els països– tinguem la medalla d’or en vacunació i el nostre PIB hagi de créixer –si les coses no es torcen– més que el d’altres països. Tot i que aquest creixement més gran es deu, en part, que també vam ser, per la nostra dependència del turisme, el més castigat l’any passat. Vam caure més i en part per això el rebot és més gran. Però és normal que els governants remarquin la cara positiva de les coses i a Espanya, país amb cert complex d’inferioritat tapat amb frases buides i altisonants com la de ser el més antic del món, tampoc ve malament. Pedro Sánchez va atribuir aquests èxits a la unitat de la societat i d’alguna forma serà així. El que passa és que la unitat és totalment invisible en la realitat diària. Els ciutadans, potser pel canvi d’expectatives a causa de la crisi del 2008 i rematat per la pandèmia, veuen la realitat amb una lent molt més amarga i els permanents xocs entre el Govern i els dos primers partits de l’oposició, el PP i Vox, provoquen un eixordador soroll polític i mediàtic. Espanya no va malament –ho diuen les xifres–, però el clima polític és pitjor al de la majoria dels països europeus i només comparable al dels Estats Units, on la majoria dels electors republicans creuen que l’elecció de Biden va ser fraudulenta. El president va atribuir la culpa dels gairebé mil dies de retard en la renovació del Consell del Poder Judicial al PP. I és veritat que, a Pablo Casado, en aquest terreny sembla no importar-li incomplir el que ordena la Constitució. Però, ¿tot és culpa d’un? En tot cas la tasca d’un president no és només la de governar, fins i tot si ho fes bé, sinó també la de saber aconseguir alguna entesa amb el primer partit de l’oposició. El diàleg amb els agents socials és millor i més productiu, però el clima polític tan crispat, gairebé de guerra civil verbal, és menyspreable. L’Espanya del 2021 potser mereix la medalla d’or en vacunació. També un ‘cero patatero’ en clima polític.

Després d’escoltar Pedro Sánchez

Espanya pot tenir la medalla d’or en vacunació, però el clima entre el Govern i l’oposició recorda allò del «‘cero patatero’»

El més llegit