Tornem a la cançó de les conferències de presidents a les quals no desitgen assistir alguns dels convocats, amb el de Catalunya al capdavant. Pedro Sánchez intenta utilitzar aquest òrgan de cooperació i coordinació entre l’Administració central i les autonomies però xoca amb diversos obstacles, com la lògica preferència de les comunitats autònomes per les reunions bilaterals d’alt nivell –més operatives de cara als seus problemes concrets– així com per la seva tendència a defugir convocatòries globals en què tenen poques possibilitats d’incloure els seus temes més urgents. Sense ànim de caricaturitzar, són cites en què Pedro Sánchez decideix que es parlarà d’això o allò i estaran contaminades pels recolzaments que se solen donar entre si les diverses comunitats presidides per socialistes o populars. Ni tan sols davant qüestions tan delicades com la Covid o quin tipus de retallades de llibertats públiques són idònies per a aquestes emergències hi ha hagut fluïdesa. El model de reunió determina que cada autonomia defensi la seva conveniència particular i la seva imatge, la seva sensació de poder. La nostra Espanya plurinacional no ha desenvolupat cap cultura operativa de corresponsabilitat: l’Administració central sempre s’ha reservat el paper protagonista de conciliar les comunitats autònomes i imposar el que des del seu punt de vista els convé. Van passant els anys sense que estructurem res que sigui més objectiu, més just i més participatiu.