Senyores de veritat, senyores de mentida

‘La maravillosa señora Maisel’, ‘Gambito de dama’... vaig disfrutar les sèries, però em vaig sentir decebuda, gairebé estafada, quan vaig saber que les protagonistes eren pura ficció, que no havien existit ni aquesta jugadora d’escacs ni una humorista mare de família que triomfés en clubs de Nova York als anys 50. Però ¿potser no són ficció la major part de sèries i pel·lícules i tot i així ens emocionen? ¿I per què són més atractives si estan inspirades en fets reals? La relació entre realitat i ficció va ser sempre delicada, però més encara des que es van imposar els ‘realities’ i els informatius van començar a donar-nos les notícies amb tractament de fulletó. Sabem que el que tantes vegades prenem per realitat està tan construït i calculat com els relats de ficció, però si la ficció ens continua atraient és perquè també reflecteix una realitat: la interna de l’autor o autora. Des que vam començar a pintar bisons a les coves, ens és agradable i útil connectar amb la dimensió psicològica d’un altre ésser humà. No obstant, sovint passem per alt una altra forma de connexió: la que es produeix a les sales dels museus. Aquest estiu coincideixen algunes dones artistes les experiències i visions de les quals són tan originals com les millors sèries. Són Ida Applebroog, Vivian Suter, Charlotte Johannesson o Georgia O’Keefe... per citar-ne algunes. Són reals, existeixen i van existir, com les Kardashian mateixes, i tan fascinants en la seva peripècia vital i artística com elles. Ida Applebroog va néixer en una família jueva ortodoxa de Brooklyn, com la protagonista de‘Unorthodox’. Esposa i mare entregada de quatre fills, als 40 anys va tenir una crisi nerviosa i va ser ingressada en un psiquiàtric. Durant els mesos que va passar allà va començar a pintar per indicació d’un metge (sempre n’havia tingut interès i habilitat, tot i que les seves obligacions de mestressa de casa li limitaven les possibilitats). A partir d’aquí i ajudada per la marxa dels fills a la universitat, Applebroog va desenvolupar una interessantíssima i libèrrima carrera com a artista. El Museu Reina Sofia a Madrid organitza la primera mostra dedicada a ella. És per no perdre-se-la, tan apassionant i provocadora com una sèrie. Al Palau de Velázquez del Retiro madrileny (sento parlar tant de Madrid, però els confinaments perimetrals no m’han permès visitar molts altres museus), saltem al cor dels boscos guatemalencs, on una dona argentinosuïssa viu des de fa dècades. Retrata alhora el que veu fora i el que sent dins, per la qual cosa les seves acolorides teles penjades en telers entre els quals els visitants passegem són una explosió de vitalitat. És Vivian Suter, que amb la seva apassionant perspectiva ens diu que la naturalesa, malgrat nosaltres mateixos, ens espera i ens ofereix oportunitats de tornar a començar i fer-ho millor. D’altra banda, la Fundació Azcona, que presideix l’expert en comunicació Lalo Azcona, acaba de publicar el catàleg raonat de Maruja Mallo. Per primera vegada podem recórrer completa l’obra de l’artista. Una altra sèrie plena d’alts i baixos, misteri i emocions. ¿Què va passar a finals dels 50 perquè la seva producció parés en sec? ¿Per què hi ha aquesta aturada en què Mallo amb prou feines pinta? Havia complert els 50. ¿Es va quedar fora de la novetat i la modernitat? ¿Per què als 60 decideix tornar a Espanya després de dècades exiliada a l’Argentina? La tornada no va resultar com ella creia. La seva obra nova es venia poc i es va convertir en una senyora estrafolària que vèiem en cafès i inauguracions sense tenir consciència del seu talent i la seva importància. ¿Com ho va suportar? Són les incògnites sobre les quals es construeixen els bons relats. Charlotte Johannesson, que també exposa al Museu Reina Sofia, és una artista sueca que als anys 60 aprèn a teixir tapissos a l’escola d’arts i oficis, obres tèxtils d’aparença domèstica, femenina i innòcua, que aviat omple amb consignes i imatges dels moviments socials i polítics de l’època. D’aquí passa a l’art per ordinador amb els primers Mac. Segueixen algunes dècades de silenci fins que algú li encarrega uns enlluernadors plafons digitals. ¿No és una altra història digna de veure’s? Com passa amb l’audiovisual, però de manera encara més profunda i intensa, veure art cura, consola, reconforta, alleuja les penes. Comprovar del que és capaç l’ésser humà malgrat la seva vilesa, crueltat, cobdícia i egoisme, impulsa la confiança que alguna cosa bona hi ha en nosaltres. És natural que preferim les dones reals a les de ficció.

Senyores de veritat, senyores de mentida

El que tantes vegades prenem per realitat està tan construït i calculat com els relats de ficció, però si la ficció ens continua atraient és perquè també reflecteix la realitat interna de l’autor o autora

El més llegit