¿La ciutat del ‘no’?

Anna Gener, una directiva entusiasta de la ciutat que forma part del Comitè Editorial d’aquest diari, va comunicar la setmana passada unes reflexions que la preocupen: Barcelona continua sent una gran marca, però corre el risc de convertir-se a la ciutat del ‘no’ a la innovació i a la col·laboració entre el sector públic i el privat. Voler superar el greu drama de l’escassetat de vivendes de lloguer a preus raonables obliga a l’esforç conjunt del sector públic, que té terra, i del privat, que coneix l’ofici. No obstant, les iniciatives municipals han ignorat els empresaris del sector. El resultat està a la vista. El projecte de la filial de l’Hermitage de Sant Petersburg tampoc ha sortit. No sé si en soc partidari perquè els seus promotors han explicat més l’embolcall (bonic) que la substància. Però si és un projecte privat que no demana subvencions l’ajuntament –localització a part– poc hi ha d’objectar. Si no funciona, pitjor per a l’inversor, i en el no municipal hi ha un to antipàtic de dirigisme cultural. Una altra cosa és la baralla sobre competències urbanístiques entre el port de Barcelona –entusiasta del projecte i on mana JxCat– i l’ajuntament. Ja en un altre temps l’hotel W de Ricardo Bofill va haver de perdre alguns pisos per al vistiplau municipal. Però si l’ajuntament s’embolica, creixerà el mantra de la ciutat del no. I no només falta empatia amb el sector privat, el contrari del que va permetre l’èxit de la Barcelona del 92, sinó que el recel també arriba a equipaments de futur com l’aeroport. Durant anys Barcelona (i Catalunya) s’han queixat amargament de la falta d’inversions que anaven a Madrid. Ara l’aeroport està a prop d’arribar al seu límit i s’ha d’ampliar. Aena proposa, des del 2019, fortes inversions a l’aeroport de Madrid –que ja té més capacitat– i en el de Barcelona. L’ampliació de Madrid és fàcil i ningú s’hi oposa. La de Barcelona és més complicada pel seu impacte ambiental. Però d’entrada, la reacció de la meitat de l’equip municipal fa olor d’un no per principi. ¿Li convé a la ciutat tenir menys connectivitat amb el món que Madrid o Milà? Aquesta és la pregunta fonamental. Perdre connectivitat volent inventar aquí la sopa d’all seria greu, però pitjor és la temptació a dir que no a propostes de futur quan el gran èxit de la ciutat ha sigut saber abraçar els desafiaments de futur com els Jocs Olímpics del 92 i les exposicions universals de 1888 i 1929. ¿Podem permetre ara –després de tants anys de laments– que l’aeroport de Madrid continuï creixent mentre aquí dubtem en la resposta? No seria just –part de la ciutat ho fa– responsabilitzar de tot l’alcaldessa Colau, però l’última enquesta del mateix ajuntament diu que el segon problema dels barcelonins –menys que la seguretat, però més que l’atur– és la gestió municipal. I l’alcaldessa, que remunta una mica la seva imatge, però que treu menor nota que Ernest Maragall (ERC) i empata amb el seu soci Jaume Collboni (PSC), n’ha de prendre nota. Falten gairebé dos anys per a les eleccions municipals i els grups principals –comuns, el PSC, ERC i JxCat– han de començar a explicar els seus projectes. El primer és que afrontar el futur desterrant les temptacions de la ciutat del no. Després, el cert és que –tret de sorpresa majúscula– el pròxim alcalde, o alcaldessa, haurà d’encapçalar un govern de coalició per al qual serà essencial la capacitat de pacte i col·locar, per damunt de tot, només els interessos de la ciutat.

¿La ciutat del ‘no’?

L’èxit de Barcelona ha estat sempre –no només en els Jocs Olímpics del 92– a saber unir les iniciatives del sector públic i els esforços del privat

El més llegit