La UE, al mirall de Suïssa

L’abandonament per part de Suïssa, el maig passat, de set anys de negociacions amb la Unió Europea per establir l’Acord Marc Institucional va ser una mala notícia per a Brussel·les. La ruptura, malgrat que continuen vigents l’Acord de Lliure Comerç i 120 pactes bilaterals més, es produeix precisament quan els Vint-i-set necessiten més que mai mirar-se al mirall de Suïssa per abordar el seu futur. Les cimeres del G-7 i de l’OTAN, celebrades al juny, han posat en evidència la fragilitat de l’autonomia estratègica de la UE. Brussel·les, en detriment dels seus propis interessos econòmics, polítics i socials, a més dels del món en general, ha acceptat la política de blocs que pretén Washington, basada en una hostilitat manifesta a la Xina. Els cantons suïssos van entendre després de la ‘miniguerra’ d’un mes que van mantenir el 1847 que només si reforçaven la seva unitat interna podrien consolidar el seu Estat davant els poderosos veïns europeus. A nivell extern, el seu èxit més notable ha sigut apuntalar la neutralitat vigent des del 1815. Al segle XXI, la UE es troba entre dos gegants –EUA i la Xina– i, si vol fer front de la millor manera possible als reptes de futur –des del canvi climàtic a la ciberseguretat-– haurà d’aprendre de la Confederació Suïssa els seus dos grans èxits: cohesió interna i neutralitat externa. Agafada a tots dos, Suïssa és avui el quart país del món en renda per càpita, amb 86.602 dòlars. La política d’‘Amèrica ha tornat’ de Joe Biden és molt similar a la d’‘Amèrica primer’ de Trump, però expressada sense altivesa. Totes dues tenen com a comú denominador l’hostilitat envers la Xina. La diferència consisteix en el fet que Trump menyspreava els seus aliats i Biden compta amb ells perquè continuïn sense queixar-se el rumb marcat pels EUA, que no és cap altre que la formació de dos sistemes mútuament excloents. El món no pot permetre’s ni una nova divisió en blocs ni una nova cursa armamentista. El paper d’Europa, i el més convenient per als seus interessos, ha de ser facilitar el diàleg entre el poder establert i l’emergent i impedir que les hostilitats creixin fins a punts impossibles de controlar. Això només s’aconsegueix trencant els lligams amb Washington i reforçant l’autonomia estratègica, no només en l’àmbit de la diplomàcia i la defensa, sinó també unint capacitats polítiques, econòmiques, tecnològiques, financeres i d’innovació. Com ha posat de manifest la Covid-19, el sistema econòmic híbrid de la Xina, amb la seva especial combinació de mercat i planificació estatal, és més resilient que el dels EUA. Washington va aconseguir contenir la Unió Soviètica perquè l’economia global estava llavors profundament segregada. En canvi, actualment hi ha una enorme interconnexió econòmica i la Xina és el principal soci comercial de la Unió Europea i d’un centenar de països més. La pretensió de Washington de frenar l’ascens de Pequín i aïllar-lo políticament i tecnològicament només condueix a exacerbar un nacionalisme intolerant entre els 1.400 milions habitants de la República Popular. Una majoria aclaparadora està orgullosa dels assoliments aconseguits en aquestes set dècades i sent que té dret a arribar un nivell de vida semblant al dels països avançats d’Occident. El camí és llarg. El 2020 la renda per càpita de la Xina va ser de 10.500 dòlars davant els 63.544 dels EUA o els 27.057 d’Espanya. El Govern nord-americà ha col·locat la ideologia al centre de la seva estratègia per assetjar la Xina. Mentre Pequín reforça el seu puny de ferro sobre Hong Kong, Xinjiang i el Tibet, Biden enarbora la bandera de la democràcia amb passió messiànica, sense entendre que molts dels problemes que els EUA pateixen són conseqüència dels seus intents fallits d’imposar les urnes per la força. En aquesta lluita entre democràcia i autocràcia, el paper de la UE no és assetjar la Xina, sinó concentrar-se a modelar, sense escarafalls, el comportament del Partit Comunista Xinès. El desembre passat, abans fins i tot d’ocupar la Casa Blanca, Biden va mirar d’evitar que Brussel·les firmés amb Pequín l’Acord Integral d’Inversions, que havia costat set anys de negociacions. No ho va aconseguir, però tres mesos després va aconseguir que es congelés, a l’induir la UE a imposar sancions a la Xina –les primeres des del 1989– per reprimir la minoria musulmana uigur de la província nord-occidental de Xinjiang. A l’adoptar la posició bel·ligerant dels EUA, la Unió promou la seva pròpia divisió interna i perd la possibilitat de convertir-se en un interlocutor clau, tant per apaivagar l’hostilitat entre les dues superpotències rivals com per abordar els grans reptes del segle. Per avançar, millor mirar-se al mirall suís.

La UE, al mirall de Suïssa

El món no pot permetre’s ni una nova divisió en blocs ni una nova cursa armamentista. El paper d’Europa ha de ser facilitar el diàleg entre el poder establert i l’emergent

El més llegit