La projecció mediterrània de Turquia

En els últims anys Turquia ha aconseguit expandir la seva presència pel Nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient. Després de les Primaveres Àrabs el 2011, Erdogan va abandonar la màxima de ‘zero problemes amb els veïns’ i la política exterior turca va adoptar un perfil molt més activista. Bona prova d’això va ser la intervenció militar a Síria i Líbia, països de la conca sud mediterrània immersos en sengles conflictes civils. Aquesta política ha sigut batejada com a neootomana, ja que pretén recuperar protagonisme als territoris que un dia van ser part de la Sublim Porta. Aquest retorn no hauria sigut possible sense el progressiu replegament dels Estats Units de la regió i sense la paràlisi de la Unió Europea, incapaç de donar una resposta coherent a les transformacions registrades a la vora sud del Mediterrani en l’última dècada. Turquia ha aprofitat aquest buit de poder per estendre la seva àrea d’influència i, alhora, mirar de prendre part en el repartiment dels importants jaciments d’hidrocarburs trobats al Mediterrani oriental, indispensables per garantir la seva seguretat energètica, ja que avui dia la seva economia depèn dels hidrocarburs de Rússia, l’Iraq i l’Iran. A mig camí entre Europa i Àsia, Turquia és una potència política, econòmica i militar amb un pes específic creixent i que no pot ser ignorat. El president Erdogan, al poder des de fa pràcticament dues dècades, aspira que Turquia sigui reconeguda com una potència regional i, per a això, no només està disposat a utilitzar, tal com van fer els seus antecessors, la carta nacionalista, sinó que, a més, pretén erigir-se en el principal referent del món islàmic sunnita, arrabassant el lloc a l’Aràbia Saudita, que travessa una complicada situació pels seus fracassos en la gestió del dossier nuclear de l’Iran, la intervenció al Iemen i el bloqueig de Qatar. En l’última dècada, Turquia ha abandonat les eines del ‘poder tou’, com la diplomàcia i el comerç, per assumir-ne altres de pròpies del ‘poder dur’, com l’ús de la força o la coacció. En aquest gir s’ha acostat a Rússia mitjançant l’adquisició de bateries antimíssils S-400, la qual cosa l’ha col·locat en una delicada situació davant els seus socis de l’OTAN i, en particular, els Estats Units. Amb la Unió Europea no ha dubtat a fer servir la carta dels refugiats com a instrument de pressió per obtenir un tracte de favor. Junt amb Qatar, ha fet front comú a favor dels Germans Musulmans, moviment que en l’actualitat passa hores baixes, però que en el futur podria ser determinant si aconsegueix renéixer de les seves cendres. Si en el cas de Síria l’aposta turca per les forces rebels ha resultat fallida, a Líbia el suport al Govern de l’Acord Nacional ha sigut decisiu per a la seva supervivència. En els moments de més dificultats, Turquia va redoblar la seva ajuda militar al govern de Trípoli, per evitar que caigués davant l’avenç de les forces de Khalifa Haftar, avalades per Rússia, França, els Emirats i Egipte. Com a recompensa, el 27 de novembre del 2019 Turquia i el govern de Trípoli van firmar un acord per redibuixar les seves fronteres marítimes que va ser criticat per Grècia, Xipre i Israel, ja que posa en perill la viabilitat del gasoducte EastMed, que pretén exportar el gas israelià a Europa. L’esmentat acord establia una zona econòmica exclusiva entre els dos països que permetria realitzar prospeccions a la recerca de nous jaciments al Mediterrani oriental. Alhora, Turquia s’ha distanciat de l’Egipte d’Al-Sisi i ha reforçat les seves relacions amb Algèria en un intent de reemplaçar França, potència hegemònica al Magrib durant l’època colonial, com a principal soci comercial del país magribí. Els intercanvis comercials amb Algèria superaran aquest any els 5.000 milions de dòlars i Turquia és ja el principal inversor estranger al sector d’hidrocarburs, davant de la Xina. En la seva última visita oficial a Alger, el mateix Erdogan va assenyalar: «Algèria és la porta d’entrada de Turquia al Magrib i a l’Àfrica».

La projecció mediterrània de Turquia

Erdogan ha aprofitat el progressiu replegament dels EUA i la paràlisi de la Unió Europea per estendre la seva àrea d’influència a la vora sud del Mediterrani

El més llegit