Males notícies: som pobres. Un de cada quatre catalans. Un de cada tres si parlem de població infantil. És una situació agreujada per les diferents crisis, però només lleument. Es tracta d’una pobresa estructural. ¿Com és que som incapaços de fer un pacte nacional contra la pobresa? Dretes, esquerres, nacionalistes d’una o una altra bandera, ¿hi ha algú que estigui a favor de mantenir aquesta dada, que no deixa de ser la punta de l’iceberg d’una infinitat de problemes? Des del fracàs escolar i els problemes de salut mental fins a l’explotació i la delinqüència. Estem condemnant centenars de milers de nens i nenes a unes vides marcades per la desigualtat. ¿Com podem ocupar tants debats, tantes pàgines, tants esforços en altres qüestions i tan poc en una tragèdia que afecta la medul·la de la nostra societat?