Mentre escric, crema, a uns quatre quilòmetres de la casa on passo aquest estiu, la zona de Llançà del parc natural del Cap de Creus. Sona constant la tempesta d’hidroavions, anada i tornada fins a les flames, i van desallotjant cases a mesura que l’incendi repta com un cocodril entusiasmat. Aquí el vent i l’estiu solen provocar embolics. La tramuntana és un vent piròman: ningú que hagi viscut prou temps als contorns de l’Empordà pot dir que no ha vist mai incendis forestals. Ahir a la nit la incandescència es detectava com una aurora austral des de les terrasses del Port de la Selva. Els bars amb vistes eren els més aclamats per la població turista i autòctona, que trobava per un mòdic preu una taula, unes cadires, unes copes i el paisatge apocalíptic de les muntanyes devorades pel foc. Persones evacuades abans de dormir i persones evacuant després d’unes cerveses. Alguns dies les paraules són laberints que no porten enlloc. Un gerundi ho pot canviar tot. Passa amb ‘cremant’.